Anar al contingut

Al contraatac

Memòria histèrica

ALBERT GEA

Memòria histèrica

Carles Francino

Sempre passa el mateix amb els fanàtics: si t'afegeixes a la seva causa, ets un convers; si l'abandones o no hi dones suport, un renegat

Fa vint anys, quan Jordi Pujol va guanyar en escons Pasqual Maragall, l’eufòria es va desencadenar al quarter general de CiU, on un grup d’entusiastes van arribar a corejar: “¡Francino a BTV!” Es dirigien a la pantalla de TV3, on jo trastejava amb formatgets i forquilles dels resultats electorals. Encara no existien les xarxes socials com a agent contaminant -i intimidador-, però ja sabia que la meva activitat professional no resultava grata a una part del nacionalisme català. Marta Ferrusola, per exemple, ho proclamava sense  embuts: m’ho han explicat diverses vegades; la posava nerviosa. Bé, llibertat d’expressió... i de selecció de canal.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No ho vaig viure mai com un drama. Andreu Buenafuente, Julia Otero i un servidor vam arribar a convertir-nos per a alguns en una mena de ‘trio d’espanyolistes’ que no estaven alineats al carril correcte. Ens van arribar a proposar l’ús de l’orellera per a entrevistats castellanoparlants i així no haver de canviar d’idioma. La cosa no va prosperar, però estic segur que li hauria encantat a l’actual portaveu del Govern.

En fi, que m’ha vingut tot això a la memòria per algunes bronques en la constitució dels nous ajuntaments i, singularment, per la reelecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Una altra vegada insults com “traïdors”, “botiflers”, “venuts” o “antipatriotes”. Sempre passa el mateix amb els fanàtics: si t’afegeixes a la seva causa, ets un convers; si l’abandones o no hi dones suport, un renegat... o coses pitjors.

Sé que avui l’embolic és enrevessat: els presos, el judici, l’efecte Puigdemont, la resurrecció de l’espanyolisme més feréstec i un fracàs descomunal de la política, amb insolència inclosa a la meitat dels catalans, ho compliquen tot molt més.  Però alguns senyals venen d’abans; per exemple, considerar els mitjans públics com a ariet d’una manera concreta de ‘fer país’. O la urticària que genera a determinats sectors l’olor de Catalunya. L’esbroncada a Raimon per cantar en català durant l’homenatge a Miguel Ángel Blanco explica moltes coses; i va ser el 1997, no abans-d’ahir. Però abans de criticar els fatxes, l’Estat opressor i els hereus de Franco; i abans de buscar traïdors o desafectes per les cantonades, ¿per què no acceptem que Catalunya és com és?

Podem continuar fent l’imbècil fins a dir prou o aprofitar la història per buscar alternatives. Per cert, ¿hi ha places lliures a BTV? Mai se sap...