El futur de l'Àfrica, una zona de lliure comerç

Mal acostumats que les escasses vegades que l’Àfrica ocupa l’espai mediàtic occidental ho faci per reforçar els tradicionals estereotips negatius sobre el seu generalitzat subdesenvolupament i violència, pot fins i tot xocar que en aquesta ocasió sigui per alguna cosa que només es pot considerar en principi com a positiu: l’entrada en vigor del tractat per a la creació d’una Àrea Continental Africana de Lliure Comerç (ACALC).

A contracorrent dels aires proteccionistes que ens arriben de Washington, i com a resultat d’un procés que la Unió Africana va iniciar el 2012, el passat 30 de maig es va posar en marxa l’intent més ambiciós per crear la zona més gran de lliure comerç del planeta, que inclou 52 països (només Benín, Eritrea i Nigèria en queden de moment al marge) amb un PIB conjunt d’uns 3 bilions de dòlars i uns 1.200 milions de persones. Conscients de la seva debilitat individual en l’entorn globalitzat que ens toca viure i de la seva històrica subordinació a interessos forans (avui amb l’afegit de la Xina), sembla que finalment els mandataris africans van camí de superar bona part de les fractures que caracteritzen un continent en el qual l’empremta occidental encara és molt poderosa, per poder atendre així millor els desafiaments que els esperen.

Els desafiaments del continent

El llistat dels esmentats desafiaments és realment aclaparador, començant pel que suposa satisfer les necessitats bàsiques i garantir la seguretat d’una població que arribarà als 2.500 milions d’habitants a meitat de segle. A això se suma el fet que l’Àfrica, tot i ser el continent que menys contribueix al canvi climàtic, és el més exposat a les seves conseqüències. I el mateix es pot dir quan es pensa a com posar fi al seu alt nivell de violència (amb 16 de les guerres que l’Escola de Cultura de Pau recull en el seu informe ‘Alerta 2019’, i 33 dels 83 escenaris de tensió a nivell mundial), la seva falta d’infraestructures físiques, de transport i de telecomunicacions (que dificulten tant el seu comerç com la seva aposta per la innovació) i la seva debilitat institucional (amb preocupants tendències autoritàries).

Amb aquesta idea en ment, l’ACALC planteja un desarmament aranzelari general del 90% per a gairebé tots els béns i serveis que s’intercanviïn dins del continent; el que hauria de suposar, segons les previsions dels seus promotors, un increment del comerç intraafricà de fins al 52% el 2022 (davant el 12% actual). De la mateixa manera, els seus impulsors auguren un notable increment de la industrialització del continent i de la diversificació de l’estructura productiva, així com de la inversió estrangera. I l’ambició del projecte no només se circumscriu a l’àmbit econòmic –que contempla una futura unió duanera, un mercat comú, una zona de lliure moviment de capitals i una unió monetària–, sinó que també aspira a aconseguir el lliure moviment de persones (amb un passaport comú a tots els africans), tot i que la plasmació d’aquest objectiu quedi per més endavant (en aquesta primera etapa només es contempla per als viatgers de negocis).

Confiança en el futur

Notícies relacionades

Àfrica unida pel comerç

Illa, malgrat Sánchez

És un fet que l’Àfrica importa cada vegada més, com ho demostra que en el període 2010-2016 s’hagin obert més de 320 ambaixades al continent. Però això no significa necessàriament una bona notícia, ja que aquest mateix interès geopolític i geoeconòmic, com la història ja ha demostrat tantes vegades, pot traduir-se en una nova tragèdia. Àfrica, tant en termes de capacitats humanes com de recursos físics de tot tipus, no és un continent pobre, sinó empobrit per la cobdícia d’actors externs i interns més centrats en la consecució dels seus propis beneficis que en la sort dels qui l’habiten. És cert que l’Àfrica només suposa el 3% del comerç mundial, però també ho és que té pràcticament tot el necessari per encarar el seu futur amb confiança. Només falta la voluntat política, tant de les potències que fins ara han dominat la seva etapa com de molts dels seus mateixos governants, que li ha impedit explotar les seves potencialitats al servei de la seva pròpia gent.

Un plantejament d’aquesta dimensió necessita, òbviament, anys per assolir els seus objectius. I tot i que hi hagi molts interessats en què arribi a bon port, també ho són els que provaran de desbaratar-lo o aprofitar-ho en el seu propi benefici. De moment encara cal esperar que Nigèria acabi per incorporar-se i que, en la cimera de caps d’Estat prevista per al pròxim 7 de juliol, a Niamey (Níger), es confirmi l’activació d’etapa operativa del tractat. I després, ja ho veurem.