Anar al contingut

El final del judici al procés

Sentència a la vista

Tribunal Supremo

Sentència a la vista

Rafael Jorba

No es pot esperar que el Tribunal Suprem resolgui el problema polític de fons, però és de desitjar que no compliqui tampoc la seva resolució futura

El procés del procés ha quedat vist per a sentència. La Sala Segona del Suprem ha donat l'última paraula als dotze processats i es disposa ara a avaluar els fets a l'empara dels testimonis i les dades contradictòries aportades en la vista. A la tardor, coincidint amb els dos anys de l’1-O, es dictarà sentència. El temps de la justícia s’haurà acabat i s'obrirà un nou temps per a la política: la gestió de la sentència.

La política ja va tenir el seu temps i el va desaprofitar: Mariano Rajoy es va escudar en la llei i Carles Puigdemont la va menystenir. Aquest dèficit de política és la “patata calenta”, en expressió d'un dels màxims actors del judici, que els uns i els altres van posar sobre la taula del Suprem. La Sala Segona tornarà en uns mesos aquella patata calenta a la política en forma de sentència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No es pot esperar que la sentència resolgui el problema polític de fons, però és de desitjar que tampoc no en compliqui la resolució futura. Els set magistrats són conscients d'una doble circumstància: no poden resoldre un contenciós polític que, com va recordar el TC, estan cridats a fer-ho els poders públics “mitjançant el diàleg i la cooperació”, i saben que el partit de tornada es jugarà davant la justícia europea.

Mentrestant, dues reflexions. Primera: els processats no ho són pel seu ideari, sinó per haver promogut la via unilateral: les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, la consulta de l’1-O i la declaració d'independència. Segona: la sentència està per escriure, amb quatre tipus al tinter -rebel·lió, sedició, malversació i desobediència-; els dos primers són qüestionats per notables penalistes, la malversació aplega dades contradictòries i la desobediència sembla provada.

Així cal interpretar l'al·legat final del fiscal Javier Zaragoza qualificant els fets de cop d'Estat en la terminologia del jurista Hans Kelsen. El terme cop d'Estat és una qualificació política, però no jurídica, i perquè es pugui equiparar al delicte de rebel·lió ha d'anar acompanyat d'un alçament públic i violent, extrem que va refutar l'advocada de l'Estat.

En efecte, la definició de Kelsen no pressuposa l'ús de la violència: “Una revolució, en el sentit ampli de la paraula, que abasta també el cop d'Estat, és tota modificació no legítima de la Constitució -és a dir, no efectuada conforme a les disposicions constitucionals-, o el seu reemplaçament per una altra. Vist des d'un punt de vista jurídic, és indiferent que aquesta modificació es compleixi mitjançant un acte de força”.

Ara correspon al Suprem avaluar els fets i establir la correspondència amb els tipus penals de referència. Cal esperar que tingui present una altra reflexió de Kelsen: “La meva justícia és la justícia de la llibertat, la justícia de la democràcia: en una paraula, la justícia de la tolerància”. Ho va dir Oriol Junqueras en el torn d'última paraula: “El millor per a tots seria tornar la qüestió al terreny de la política, de la bona política, d'on no hauria d'haver sortit mai” Que tothom prediqui amb l'exemple.