Anàlisi
El dret, la memòria històrica i la justícia
Els magistrats del Suprem han posat ara la traca final amb la seva argumentació per paralitzar l'exhumació de les restes del dictador Franco
20190604 439783 suspendeexhumacionfrancoe 1 1 /
El dia 10 de juny era la data prevista pel Govern per a l’exhumació de les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos. La mesura, anunciada fa més d’un any com una de les més emblemàtiques del nou president Pedro Sánchez, havia de servir per treure una tomba d’Estat a qui va ser un colpista causant d’una cruenta guerra civil i responsable d’innombrables crims i assassinats sense cap garantia jurídica ni processal.
El Govern va anunciar la mesura el passat 17 de juny transformant-la en reial decret llei el 24 d’agost i amb convalidació parlamentària el 13 de setembre del 2018, i tot el món creia que en poques setmanes es podria dur a terme. Si alguna cosa podria sorprendre era que després del retorn de la democràcia a Espanya i amb diversos Governs d’esquerra amb majoria absoluta des de 1979 a ningú se li hagués ocorregut la necessitat imperiosa de treure'l d’aquell temple, construït en condicions infrahumanes per presos polítics del bàndol republicà, i de posar fi a una vergonya històrica, impensable en qualsevol democràcia occidental.
Era d’esperar que la família del dictador, la Fundació Franco i alguns altres nostàlgics d’ultradreta posessin algun recurs per dificultar la realització del decret llei, com així ha passat amb més d’una dotzena de recursos. Més sorprenent ha sigut l’actitud i el comportament de l’ordre benedictina, responsable del temple actual, i del seu prior descaradament franquista fins al punt d’obligar el Govern a buscar la mediació del Vaticà. Tampoc semblava raonable que un jutge local mirés de prohibir l’operació d’aixecar la llosa que cobreix la tomba per raons de seguretat tècnica i menys encara la traca final consistent a paralitzar de forma unànime l’exhumació per cinc magistrats de la sala quarta del contenciós administratiu del Suprem.
Aquests cinc magistrats es mostren increïblement curosos amb les molèsties i els sentiments dels familiars, no així amb els milers de cossos enterrats allà sense identificar i sense consentiment familiar, i també sensibles a l’interès general pels costos d’una acció que podria ser revertida pel Suprem que encara no ha decidit sobre el fons de la qüestió ni sabem quan ho farà.
Ara bé, que supera tots els límits del dret, de la memòria i de la justícia és l’afirmació, unànime, que Franco era el cap de l’Estat des del dia 1 d’octubre de 1936, seguint la proclamació de la Junta de Defensa Nacional, el dia anterior, que li cedia tots els poders, el proclamava generalíssim dels exèrcits i l’anomenava Cap del Govern de l’Estat. Pel que sembla aquests magistrats no saben que a Espanya hi havia el Govern de la República, legítim, encarnat per Azaña i reconegut a tot el món. El cop d’Estat del dia 18 de juliol de 1936, clarament il·legal, no pot justificar en cap cas aquesta proclamació.
Resulta inconcebible que en aquests moments on tantes mirades estan posades sobre el Suprem, i no precisament, per aquest tema, els seus membres tinguin tan poc coneixement de la història recent d’Espanya i de les seves derivades.
