Era postindustrial

Daniel Bell va dividir la història econòmica mundial en tres grans períodes: preindustrial, industrial i postindustrial. En el primer, la riquesa es genera a partir dels recursos naturals (matèries primeres, energia, turisme, etc.); en el segon, el valor neix de la manufactura (tèxtil, automòbil, maquinària, mobles, construcció, etc.), i en el tercer, sorgeix de la informació i del coneixement. A mitjans dels anys 70 del segle passat, Bell va proposar superar l’era industrial per dos motius: l’escassetat de fonts energètiques amb les quals la indústria manufactura i la impossibilitat de conjugar el creixement econòmic industrial a tot el planeta amb la conservació del medi ambient.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Al sociòleg nord-americà se li va fer un cas relatiu. Però diria que vivim a prop de la inflexió. La croada contra els plàstics innecessaris està guanyant la centralitat social, el vehicle elèctric està passant a ser l’estàndard dels fabricants i a Alemanya, els Verds s’entreveuen com a alternativa a l’esllanguida gran coalició, una dinàmica que pot portar al govern d’Europa a una nova aliança entre la socialdemocràcia, els liberals i els ecologistes assenyats. 

L’era postindustrial té molts dels elements del que també hem anomenat la societat de la informació i del coneixement, que s’assenta sobre la tecnologia digital. Sovint, quan parlem de transformació digital, en realitat estem parlant de "transformació postindustrial". Això vol dir que les empreses han de buscar el valor afegit no en la seva capacitat de produir massivament, sinó de fer-ho intel·ligentment, és a dir, de manera adequada a la informació i al coneixement que acumulen dels seus clients i ajustant l’energia i les matèries utilitzades per ser eficients ambientalment, que cada dia equival més a ser-ho econòmicament, especialment si hi ha introduït el vector de la rendibilitat social. Espanya hauria de posar aquesta dimensió en l’agenda política i social, perquè no es tracta de propaganda progressista com diu Vox, sinó de la pròxima agenda europea.