Anar al contingut

Aniversari històric

Quin any, el 1989

Quin any, el 1989

Pere Vilanova

A més de la matança de Tiananmen, fa 30 anys van passar altres fets que mereixen ser recordats

Es pot argumentar que cada any passen un munt de coses, de tot tipus, però vist des dels 30 anys que han transcorregut, el 1989 mereix ser recordat. Els mitjans de comunicació, a través d’imatges icòniques, ens ajuden i molt. Aquests dies hem vist un altre cop la imatge de l’heroi anònim de Tiananmentossudament plantat davant un blindat enorme, amb només una bossa, probablement de la compra, o potser amb els apunts de la facultat. El tanc es mou cap a la dreta i cap a l’esquerra, i el jove, també. Repassant la continuació de la seqüència s’aprecia que, a més, li dona per pujar a la torreta, mentre ens imaginem l’oficial al comandament del blindat demanant instruccions als seus superiors. Allò no podia estar passant, es va dir. I al final va arribar el final, com a la cançó de Sabina. Fa molt pocs dies, en un debat del prestigiós IISS (International Institute of Strategic Studies) de Londres, una espècie de Davos de la seguretat, un alt representant militar del Govern de la Xina va dir que el juny de 1989 “es va fer el que era correcte”.

L’avís de Milosevic

Però el juny de 1989 va passar una altra cosa, que d’entrada va passar més desapercebuda. El 28 de juny de 1989, per commemorar el 600è aniversari de la derrota dels exèrcits serbis davant el sultà turc Murad, Milosevic va decidir fer un discurs molt especial. Per començar, el lloc. A Gazimestan, a l’anomenat Camp de les Merles o Kosovo Polje, el llavors president de Sèrbia (quan encara existia Iugoslàvia) va parlar des del lloc que el nacionalisme serbi considera el seu bressol com a nació. Segons Milosevic, des de 1389 tot va anar malament per a la nació sèrbia, i sempre per culpa dels altres, els turcs i els croats principalment. Altres nacionalismes prefereixen també commemorar derrotes, què hi farem.

L’interessant és rellegir ara el text d’aquell discurs, al qual gairebé ningú va fer atenció, perquè anuncia amb bastanta claredat el que estava per venir. Diverses guerres i matances després, passant pels acords de Dayton, o el Tribunal Internacional Penal per a l’ex-Iugoslàvia, el discurs de Milosevic cobra una dimensió colpidora, almenys per dues raons. La primera és que pel que fa a “lliçons apreses”, el balanç és zero. La segona és que el gran futur brillant que el 1989 anunciava Milosevic consisteix que Sèrbia ocupa avui la superfície més reduïda de tota la seva història com a nació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

També el 1989 va morir l’aiatol·là Khomeini, llegant al món un projecte peculiar, també subestimat el 1979 quan la revolució iraniana mostrava al món un dignatari xiïta ancià de tornada del seu exili parisenc. L’islamisme radical polític no era la primera mostra d’islamisme integrista, de la qual n’hi havia diverses mostres en el passat. Però les revolucions anticolonials que els anys 50 i 60 porten al poder joves oficials radicalitzats, Nasser, Saddam Hussein, Gaddafi, no tenien res d’ideologia islamista. Parlaven de socialisme, no-alineament, tercermundisme, amb un llenguatge que anava del Che Guevara a Mao Tse Tung. Khomeini fa la revolució però no ocupa cap càrrec a les institucions del nou règim. Des de la seva cel·la austera de la ciutat santa de Qom, dirigeix els estudiants (o no tan estudiants) contra l’Ambaixada dels Estats Units a Teheran, on capturen més de 70 diplomàtics. Acorrala el Govern de Washington, que ja sortia d’una derrota dolorosa al Vietnam, Laos i Cambodja, els reté un any i els allibera sense acceptar cap pressió. El 1989 contempla igualment com ‘l’altre gran Satanàs’, la Unió Soviètica, és obligat a sortir amb el cap baix de l’Afganistan. ¿El 90% dels afganesos no són xiïtes? No, són sunnites, però és igual, la lliçó de la humiliació del fort a mans del feble estava ben apresa.

El funeral de la Unió Soviètica

Però, sobretot, el 1989 és l’any en què comença el funeral de la Unió Soviètica, que no culmina fins a la seva dissolució –per implosió– el desembre de 1991. Ens queda com a icona la caiguda del mur de Berlín, sens dubte, però els sis mesos anteriors havíem vist esquerdar-se els règims comunistes de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, amb una combinació fascinant de manifestacions al carrer i desintegració per col·lapse de les estructures de l’Estat-Partit Únic. Al desembre, vam veure la versió curta i dura del cas de Romania. Ceaucescu vol rebre un bany de multituds, la gent comença a cridar “fora, fora”, un grup de militars captura el dictador i la seva dona, els posen davant una paret i els afusellen. Final de la història.