El cel de Podem

Se’ns trenca Podem. I tots ens hem fet una miqueta més grans. La crisi ens va portar dies de fred. Un fred inclement que no acabàvem d’entendre. ¿Què ens estava passant? Nosaltres que ens menjàvem el món, els menús de luxe i les promocions immobiliàries. Però sí, ens va passar. Els barris van sumar persianes abaixades i ens vam acostumar a parlar d’acomiadaments i maletes. Els aeroports ja no feien olor de frivolitat. Se’ns van entravessar els comiats.

I van arribar ells. Descaradament joves. Descaradament preparats, descamisats i disposats a assaltar el cel. També a donar una puntada de peu als mentiders i estafadors. Tot era nou en ells, o tan vell que removia la nostàlgia d’antigues lluites. Un somni de revolució amb camises d’Alcampo. I van arribar a les institucions. Amb els seus punys en alt, els seus petons i els seus nadons a l’hemicicle. ¿Havíem iniciat l’assalt? Potser. Però aviat van venir la calç viva, els càlculs electoralistes, les travetes als propis, l’oblit de qui i què els va aixecar... La crisi va passar, i les nostres vides es van recompondre amb pedaços i sargits. Ara ja sabem que el cel no existeix.