Foment de la lectura
Final de curs per a lectors
Als joves els dic que als llibres hi ha tot el que necessiten saber: el que és bo i també el que és dolent
zentauroepp48425857 opinion ilustracion de leonard beard190601161610
El curs passat vaig conèixer en un institut un jove lector que no llegia els llibres que li enviaven els seus professors, sinó que preferia pintar-los. Amb retoladors negres gruixuts dibuixava figures geomètriques sobre les línies paral·leles de les pàgines. Em va explicar que ho feia perquè no li agradava llegir i, en canvi, li agradava molt dibuixar. Em va ensenyar la seva obra: les seves figures de la mida de la taca de text eren realment precioses, molt treballades i originals. Segons ell, valia més la pena il·lustrar els llibres amb aquelles mandales psicodèliques que provar de llegir-los. No obstant, venia a ensenyar-me el primer llibre que no havia pintat en la seva vida. Una rara avis, tractant-se d’ell. Per una vegada, li havia semblat més interessant llegir que pintar. I al fer-ho havia descobert el plaer de la lectura. Em va prometre que buscaria altres llibres que mereixessin quedar-se com estan. I jo li vaig assegurar que aquests llibres existeixen i em vaig oferir a ajudar-lo a trobar-los. No n’he tornat a saber res. M’emociona haver assistit d’aquesta manera al naixement d’un lector.
Estem gairebé a final de curs. En només unes setmanes ja no hi haurà lectures obligatòries per a ningú, només lectures per plaer. Tant de bo algun d’aquests estudiants que han descobert els llibres per imposició d’un professor militant es converteixi en un lector lliure i feliç. Seran pocs, ho sabem. Els lectors mai vam ser molts. Llegir és un privilegi, un exercici de llibertat absoluta, una activitat d’elits posada per primera vegada a l’abast de tothom gràcies a l’afany de molts docents i al compromís d’algunes institucions. Fomentar la lectura és una tasca àrdua i lenta, que ni llueix a curt termini ni serveix per guanyar vots. Qui ho fa desitja una societat preparada i crítica i pensa a llarg termini.
Temps i silenci, dos béns escassos
La majoria de gent que reconeix no llegir diu que és per falta de temps. Potser és veritat. Potser és la vida la que ens està deixant sense temps. L’estil de vida que hem triat, envoltats de pantalles, sorolls i presses. Per llegir és necessari temps i silenci, dos béns escassos. És necessari allunyar-se del telèfon mòbil, posar-lo en mode avió, ignorar les seves mil alarmes i notificacions. Poder prescindir del maleït aparell en els temps que corren també és un luxe.
Una de les raons per les quals sempre he adorat llegir és perquè els llibres em permeten deixar de ser jo durant una estona. A través de les pàgines d’una bona novel·la puc convertir-me en una altra persona. Sentir i viure com ella. Un astronauta, un assassí en sèrie, una dona adúltera, un multimilionari sense escrúpols, un pobre funcionari sense voluntat, una bruixa, un terrorista islàmic, una esclava sexual, una dona sense fills, un home, algú que ostenta el poder absolut o un nadó nonat que pensa. Voldria ser durant una estona qualsevol d’ells. Per això llegeixo novel·les. Algunes vegades els explico aquest secret meu als adolescents. Els dic que als llibres hi ha tot el que necessiten saber. El bo i també el dolent. Qualsevol cosa de l’ésser humà que els terroritzi o els fascini, perquè llegir és, sobretot, un viatge al cor de les nostres pròpies tenebres.
Els llibres han inspirat temor des de temps immemorials. Contenen idees perilloses, capaces de pervertir la gent, de despertar-la, de revelar la veritat. Tot aquell que vol imposar als altres les seves idees comença prohibint, cremant o amagant llibres. Aquesta mena d’inquisició bibliòfila perviu d’alguna manera en el temor que algunes persones continuen tenint cap a certs temes i certes novel·les. Als instituts s’expliquen molts casos de pares enfadats per les lectures dels seus fills adolescents. Pares que ignoren que viure una experiència a través d’una ficció literària és una manera magnífica d’adquirir coneixements. El costat fosc de la vida que tant ens tempta quan som adolescents s’aprèn llegint. Quan ens espantem de certes trames i les prohibim estem allunyant els joves no només dels llibres, també de la vida.
Tot aquell que vol imposar als altres les seves idees comença prohibint, cremant o amagant llibres
Proposo un exercici d’estiu per a pares amb temps i ganes: la lectura compartida en veu alta. Es tracta de passar una bona estona en família i alhora encomanar entusiasme, compartir emocions. Convé buscar una estona al dia i un lloc tranquil. Es llegeix per torns. Els adolescents agrairan aquest protagonisme. Els més petits reclamaran tones de paciència per part dels seus companys. La lectura compartida en veu alta és un exercici que ens recorda al segle XIX, a les llargues vetllades familiars anteriors a l’invent de la televisió, a les narracions al costat de la xemeneia. Al segle XXI és un acte gairebé revolucionari, com la lectura mateixa. I alhora una d’aquestes coses que no caduquen mai.
Tant de bo el curs que ve hi hagi molts alumnes que decideixin llegir els seus llibres en comptes de pintar-los.
