Anar al contingut

La llibertat d'expressió

Una cadira davant de la presó

FERRAN NADEU

Una cadira davant de la presó

Núria Iceta

Dos escriptors com Ngugi wa Thiong'o i Can Dündar ens recorden que l'autoritat no té tant a veure amb els càrrecs com amb la moral, amb la credibilitat i la coherència

Tot just fa una setmana que han passat per la ciutat dos escriptors de categoria, Ngũgĩ wa Thiong'o i Can Dündar. Tot i provenir de tradicions culturals diferents, han compartit l'experiència de passar per la presó per defensar la llibertat d’expressió i ho han explicat en sengles llibres, a 'Lluitar amb el diable' (Raig Verd) i 'Arrestados' (Descontrol). De tots dos he tingut l'oportunitat d'escoltar les seves paraules, de veure les seves expressions tan decidides com bonhomioses i de rebre l'energia de la força de les seves conviccions.

He experimentat de nou com l'autoritat no té res a veure tant amb els càrrecs com amb la moral, amb la credibilitat i la coherència.

M'he reafirmat en el poder de la informació i la literatura per mantenir-nos ben arrelats a la terra i ben amunt en la imaginació. Això els va dur a la presó, però també els va permetre no sentir-se aïllats. L'un, Ngũgĩ, va ser empresonat a Kenya per haver escrit una obra de teatre en kikuiu; l'altre, en Can, a Turquia, per haver revelat al diari que dirigia que el règim d'Erdogan estava venent armes a Síria.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

"Mai no podran empresonar les idees" repeteixen presos polítics arreu del món i penso en les accions de resistència des de la presó. L'Ngũgĩ, escrivint una novel·la en trossos de paper de wàter; en Can, obstinant-se a aconseguir llapis de colors per pintar tenyint-los amb el suc de la fruita.

Un periodista veterà es va plantar davant la presó de Silivri amb un llibre, a llegir, iniciant la Guàrdia de l'Esperança que havia de durar els tres mesos de confinament d'en Can. I després d'ell en van venir d'altres. Quan en Can va ser alliberat, el periodista li va regalar la cadira, i ell la va dur al Museu de la Premsa.

He escoltat la densitat dels silencis que habiten entre les seves paraules, els nostres silencis intentant pair els seus, m'he vist intentant posar paraules als símbols quan són metonímies d'accions que tots voldríem saber encapçalar. No heu somiat mai que voleu cridar i no us surt la veu?