Anar al contingut

Editorial

L'hora dels pactes

Barcelona ha de ser la prioritat dels acords que es donin a l'Ajuntament per evitar la paràlisi de la ciutat

L'hora dels pactes

Són aquests temps de gran pluralitat política, allunyats de les rigideses del bipartidisme, en els quals més que mai els pactes postelectorals són crucials per decidir el color dels governs de la majoria dels ajuntaments i autonomies que van ser elegits el 26-M. El sistema polític espanyol no està habituat als pactes, que en massa ocasions són percebuts no com una necessària i saludable acció política, sinó com una derrota o un intercanvi de càrrecs i prebendes. En aquest sentit, benvinguda sigui una nova cultura de la negociació i el pacte per trobar un punt mitjà que eviti el bloqueig de les institucions. La responsabilitat institucional ha de ser el principi rector del període negociador que s’obre ara, i no arribar al poder per impulsar agendes divisives o com a mecanisme per sobreviure políticament.

Barcelona és una de les ciutats on el pacte és imprescindible. Els barcelonins han enviat un missatge molt complex. D’una banda han donat la victòria a un partit independentista, ERC, però l’independentisme queda molt lluny de la majoria en vots i en regidors. D’altra banda, el bloc d’esquerres (la mateixa ERC, Barcelona en Comú i el PSC) s’ha imposat de forma molt clara a la dreta. És al candidat guanyador, Ernest Maragall, a qui li correspon obrir el joc de les negociacions, i ho va fer repetint una fórmula que ja va ser rebutjada al principi de la campanya: un acord amb Junts per Catalunya (JxCat) i els comuns. Un pacte d’aquest tipus suposaria prioritzar l’eix nacional, ja que seria en el rebuig de la reacció de l’Estat després de l’1-O on podria trobar un escenari comú. No seria, en qualsevol cas, un acord que prioritzés les problemàtiques de la ciutat per sobre del simbolisme i la gestualitat que és tan habitual a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Ada Colau va proposar ahir una negociació de les tres formacions d’esquerres, clara majoria al consistori. Seria un acord que prioritzaria l’eix social sobre el nacional, i fidel al resultat de les eleccions. Programes de ciutat en mà, seria el més natural. Però la política catalana, presa de l’excepcionalitat, no es mou per impulsos considerats no fa molt com a normals. En plena pugna per l’hegemonia independentista amb JxCat, és dubtós que ERC es presti a donar munició al seu adversari. Sobre el paper hi podria haver una tercera opció (un pacte Colau-Jaume Collboni avalat per Manuel Valls), però són moltes les renúncies i els canvis de discurs que haurien de passar perquè es donés un acord d’aquest tipus. La influència, en definitiva, del procés fa que Barcelona corri el risc de caure en una paràlisi similar a la de la Generalitat. Urgeix que els candidats assumeixin que la prioritat d’un alcalde no és cap altra que la ciutat.

Aconseguir el poder en autonomies i ajuntaments gràcies a Vox legitima discursos antidemocràtics

En la resta d’Espanya, els pactes també són imprescindibles. En aquest cas, els protagonistes són els partits de la dreta (el PP i Cs), que poden governar places conquistades per l’esquerra (com és el cas de l’ajuntament i la comunitat de Madrid) si repeteixen un pacte a l’andalusa amb Vox. El líder del PP, Pablo Casado, ha oblidat el seu efímer viatge al centre per obrir de bat a bat les portes a pactes amb la ultradreta que inclogui l’entrada de Vox en els governs d’autonomies i ajuntaments. És lamentable però no sorprenent, ja que igual que va passar a Andalusia, abraçar-se a Vox és l’única forma que té Casado de convertir derrotes (el PP ha sigut vençut en les tres convocatòries electorals del 26-M) en victòries. En una situació més delicada està Cs, al qual cada vegada li costa més defensar que el cordó sanitari s’ha de col·locar al PSOE i no a Vox. Ahir va suavitzar una mica aquest discurs, oposat al que propugnen els seus col·legues del grup liberal en la resta d’Europa, però això s’haurà de veure. És convenient repetir-ho les vegades que sigui necessari: legitimar la ultradreta i obrir-li les portes de les institucions no és propi de formacions democràtiques.