Anar al contingut

El nou Parlament de la UE

Una Europa diversa i real

Una Europa diversa i real

Sonia Andolz

El vot no ha castigat en excés el projecte europeu per si mateix, però sí que ho ha fet amb els partits de l'statu quo.

El 26-M era una multicita electoral en la qual compartíem amb els conciutadans europeus el deure de renovar la cambra de representants comuns. Tradicionalment, a Espanya la coincidència amb una altra cita electoral augmenta la participació en el vot europeu, que en aquesta ocasió ha sigut del 64,3%. El que els votants poques vegades tenim en compte al votar en les europees és a quin grup s’integrarà aquella determinada força política. Com als parlaments nacionals, a Brussel·les els partits s’integren en grups i no sempre són tan obvis o homogenis com podria suposar-se. L’equilibri tradicional entre els grans corrents polítics: conservadors, socialdemòcrates i liberals s’ha vist més i més afectat en cadascuna de les anteriors cites. El 2014 ja va quedar clar que molts partits petits junts podien fer decantar la balança. A més, van suposar el pas de l’euroescepticisme al discurs euròfob.

Així, el serial interminable del 'brexit', la no-recuperació econòmica per a la majoria de la classe mitjana, la vergonyosa no-gestió de l’anomenada 'crisi de refugiats’ i el constant joc entre el pal i la pastanaga amb els qui representen valors en principi oposats als europeus (Trump, l’Aràbia Saudita o Xi Jinping, per dir-ne alguns) han fet perdre credibilitat als que oferien propostes tradicionals. Brussel·les temia una pujada de l’extrema dreta euròfoba que dinamités el que s’havia aconseguit fins al moment i impedís millorar o solucionar el que restava pendent. Finalment, el vot no ha castigat en excés el projecte europeu per si mateix, però sí que ho ha fet amb els partits de l’statu quo. L’extrema dreta antieuropea augmenta la seva presència al Parlament –tot i que menys del que es preveia– i els partits tradicionals disminueixen. Els votants europeus han optat per una varietat de representants més gran i s’haurà de veure si aconsegueixen posar-se d’acord en coalicions heterogènies.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

D’una banda, hi ha una fragmentació de la dreta i de la dreta radical. El Partit Popular Europeu (PPE) baixa de 221 a 180 eurodiputats i, tot i que es manté com a primera força a la cambra, alguns dels seus votants sembla que han optat per altres partits. La coalició Europa de les Nacions i Llibertats (en què s’ajunten el Front Nacional de Le Pen o la Lliga Nord de Salvini) entra amb 58 representants i la coalició liderada per Nigel Farage (que, a l’espera del 'brexit', continua tenint veu a l’Eurocambra) puja de 48 a 54. Els dos grups sumen 112 eurodiputats i se situen nacionalment en la dreta radical, però les seves posicions respecte a la UE difereixen mínimament, així que no van de la mà. ¿On se situaran els tres eurodiputats de Vox? Si el PPE decideix acceptar els recolzaments d’aquestes dues coalicions, l’escenari europeu es mourà tot cap a la dreta.

A ells se’ls poden sumar els 59 representants de partits conservadors que no estan en el PPE, sinó en el grup ECR, o els 109 dels liberals europeus (ALDE), que han tingut una pujada notable dels anteriors 67. Si, com veiem en alguns parlaments nacionals, el PPE –en què hi ha el Partit Popular d’Espanya– decideix recolzar-se en ALDE –en què s’integra Ciutadans–, continuaria necessitant més recolzaments per aconseguir la majoria de 376.

En el centreesquerra i esquerra també hi ha hagut moviment de cadires. El grup socialdemòcrata (SD) ha baixat de 191 a 146 representants i es manté com a segona força. La pujada espectacular dels Verds, principalment a Alemanya, els situa en una situació favorable per poder condicionar polítiques. Els seus 69 representants (abans n’eren 50) són atractius per als SD i poden sumar vots juntament amb altres grups progressistes, però continuen sent insuficients per governar.

Si els resultats multipartidistes del 26-A ja ens van semblar complicats per visibilitzar una governança, imaginem-nos ara els cinc anys que els esperen als eurodiputats i a les eurodiputades. Molta feina i molta negociació. La ciutadania europea ha apostat per una varietat molt heterogènia i ha castigat tant els qui han tingut la UE allunyada del que passava a tots els seus carrers com els qui han oblidat els seus principis i valors a favor del curtterminisme, els despatxos i les normes del sistema. Potser és moment per a l’esquerra europea de reorganitzar-se i oferir projectes reals conformes amb la solidaritat, la convivència i la sostenibilitat, criticant el que el sistema impedeixi fer i oposant-se al que no compleixi amb aquests principis. Només així el votant d’esquerres recuperarà algun interès o il·lusió pel projecte comunitari.