Una cadena de decisions pobres

Diguin-me nostàlgic, o malastruc, o utòpic, però jo, a qui vaig trobar a faltar dissabte davant el València, va ser a Iniesta. O a un jugador com Iniesta. Algú que fos capaç de jugar-se un dríbling al caire de l’àrea gran, d’associar-se amb Messi, de dur la pilota fins a les zones d’influència. ¿Per què serveix tenir la possessió i dominar el mig del camp si, a l’hora de la veritat, no hi ha ningú que trenqui el ritme, busqui el dos contra un, propiciï una combinació letal? 

Al principi de temporada se suposava que aquesta feina l’havia de fer Coutinho, però ja hem vist que fins ara ha sigut un jugador insignificant, encartronat i incapaç d’assumir el seu rol dins l’equip. Potser el problema és que no encaixa en la música que vol tocar el Barça, com si al millor bateria del rock dur actual li demanessis que toqui en un quartet de jazz.

Crec queValverde hauria de donar explicacions per dues coses: per haver-lo mantingut a l’equip una vegada i una altra, com un privilegi, i per haver-nos fet creure que es podia jugar sense aquest jugador clau. 

Fet pols

La realitat és que, com un nàufrag, extenuat, el Barça amb prou feines va arribar a la platja aquest dissabte. La derrota contra el València va confirmar els símptomes de l’eliminació davant el Liverpool i l’equip arriba al final de la temporada sense alè, fet pols, físicament i mentalment esgotat. Quan el cos no dona per a més, el cervell pensa més lentament i li costa reaccionar psicològicament.

A la primera part, jugadors com Rakitic, Alba o Sergi Roberto ja donaven signes d’un cansament preocupant. És cert que les lesions han penalitzat el Barça en aquest tram final de la temporada, i amb Dembélé s’hauria pogut buscar aquesta profunditat i desequilibri que donava Iniesta i no Coutinho. 

També és cert, no obstant, que la temporada ha deixat errors com una casa en la gestió: vet aquí el fitxatge de Boateng, el turista accidental, que quedarà com un ridícul d’aquesta directiva. S’hi afegeix la gestió discutible de les rotacions de Valverde, confiant sobretot en un nucli de 13 jugadors i amb una presència anecdòtica dels altres, sobre tot Malcom i Aleñá.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A aquesta situació cal afegir-hi l’escàs pes que avui té el futbol de les categories inferiors, en un altre temps ensenya del club, i potser l’equívoc de principi de temporada –la decisió d’escollir Miranda per sobre de Cucurella com a substitut de Digne– sigui també un error emfàtic.

Sobre la possessió

A la roda de premsa prèvia al partit contra el València, Valverde va fer una defensa del futbol instrumental. La possessió és un mitjà, va dir, no la finalitat última, i només ha de servir per atacar, no com a recurs en si mateix. És un matís que parla de la seva honestedat, però al seu torn posa en dubte el model que ens ha fet feliços les últimes dècades. Pot ser que faci de la necessitat una virtut, però ho repetirem malgrat que tothom ho sàpiga: entre jugar amb una idea i guanyar, és preferible jugar defensant aquesta idea. Perquè, en general, la idea et permet saber el que fas i acabes guanyant. Quan perds, la idea et permet entendre millor per què has perdut. Altrament, el que et queda és cara de tonto. I la resta és silenci.