Anar al contingut

EL TEXT I LA TEXTA

Mira Abelardo

Mira Abelardo

Juan Carlos Ortega

Els explicaré un truc infal·lible per detectar fantasmes. No em refereixo a entitats immaterials d’una altra dimensió, sinó als perfectament humans; aquells éssers que presumeixen d’allò del que no n’haurien de presumir mai.

Potser no és una tècnica que puguin fer servir sempre, però els asseguro que, en les vegades que puguin fer-ho, els resultarà d’una eficàcia sorprenent.

Per aconseguir l’objectiu, vostè ha d’escollir un individu del qual vulgui saber si és o no un fantasma. Parli amb ell tranquil·lament i pregunti-li si ha conegut algú important. Per al nostre propòsit, en val qualsevol: un artista, un polític, un alt cap de la seva empresa, és igual. Llavors interrogui’l sobre el que aquesta persona li va dir.

I escolti. Faci-ho amb molta atenció, perquè el detector de fantasmes es dispara quan algú diu una frase molt significativa. Anomenem al subjecte 'Abelardo', per posar un nom a l’atzar, ja que ens serà útil per exemplificar això que els dic.

I aquí arriba el més important. Si l’Abelardo, al parlar del que li va dir la persona important, comença dient: "Em va dir: 'Mira, Abelardo...'", llavors, l’Abelardo és, sens dubte, un fantasma.

No hi ha cap dubte. És un fet empíricament demostrat. Qualsevol fantasma amb pretensions, quan relata el que algú important li va dir en certa ocasió, inclou el seu propi nom en la frase que li van dirigir.

Mirin la tele, escoltin la ràdio. Un periodista, per exemple, explica el que li va dir fa anys Adolfo Suárez: "Recordo que Suárez em va dir: 'Mira, Abelardo, jo crec que...'". Allà hi ha el seu nom, el seu estimat nom, el seu adorat nom, aquesta paraula que ell tant estima i idolatra, fent-nos entendre que la relació amb el polític era d’una cordialitat magnífica.

Desconfiïn sempre d’aquestes persones, de veritat. No parlo per parlar. Ho tinc comprovat. Poden dubtar de mi, si ho desitgen. Pot semblar-los una tècnica pedestre i sense sentit, però els asseguro que qui inclou el seu propi nom en boca d’algú significatiu no mereix el nostre crèdit. El més probable és que aquesta conversa que asseguren recordar sigui una gegantina invenció. O, en qualsevol cas, gairebé amb tota seguretat no es va incloure mai aquest nom en la frase original.

La pregunta que convé ara formular-se és: ¿se l’inventen conscientment o el seu temperament egocèntric els porta a creure que Suárez, el Rei d’Espanya o Bill Gates realment van incloure el seu nom de pila? Jo els responc: s’ho inventen.

Podria adjudicar-me el mèrit d’aquesta curiosa reflexió, però no ho faré. Fa temps, amb la cadena SER, vaig visitar el Vaticà per fer un reportatge sobre l’art amagat als seus soterranis. Vaig tenir la sort de parlar amb el Papa Francisco. Mirant-me als ulls, i mentre m’agafava amb afecte les mans, el Pontífex em va dir: "Mira, Juan Carlos, tot aquell que inclou el seu nom en allò que algú important li diu, és un fantasma com no n’hi ha".