Les sabates de les alcaldesses

La política és qüestió de matisos, petits detalls que no solem tenir en compte gairebé sempre per falta de temps i excés de titulars. Si hi ha una cosa que hem d’agrair a les campanyes encadenades que avui s’acaben és que ens ha donat temps a escoltar missatges, aprendre discursos, predir les rèpliques i fins i tot desmuntar afirmacions 'fake' al mateix temps que els candidats i candidates les pronunciaven. Hem pogut fer tot això i alhora fixar-nos en els detalls, posar l’accent en el menys evident que sol ser també important. 

De tots aquests petits detalls em quedo amb les sabates d’Ada Colau. Cap a les sabates se’n va anar la meva vista i gran part de la meva atenció en l’últim dels debats televisius d’aquesta campanya electoral. No era tasca fàcil descobrir-los perquè quedaven semiocults rere l’útil faristol, però allà es trobaven, per complementar i reforçar el llenguatge verbal de l’alcaldessa. 

Negres, amples i còmodes, fins aquí la part estètica, és a dir gens destacable. Però el que realment em va cridar l’atenció va ser la metàfora política que hi ha darrere d’aquestes sabates i de les de les 13 dones alcaldesses en capitals de província que ha tingut aquesta legislatura.

 Les sabates de les alcaldesses no deixen de ser una petita picada d’ullet cap a totes les dones. Les que se suposen que hauríem de ser i la que cadascuna de nosaltres vulgui ser, que no és cap altra que la que li doni la gana. Ser alcaldessa comporta, lamentablement, massa afegitons que poc tenen a veure amb la gestió política i molt amb el masclisme més ranci. A les nostres polítiques els penalitza la seva roba, la seva vida privada i fins i tot la seva edat. Aquesta última setmana hem vist com a Manuela Carmena la qualificava de senil una altra dona política. Només puc entendre aquest atac tan gratuït des d’un antifeminisme heretat, una visió masculina de com ha de ser una dona política per agradar i sobretot no incomodar els líders del partit, que en última instància sempre són homes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A moltes dones ens penalitza ser-ho en les nostres feines, amb la diferència que mentre nosaltres suportem mirades condescendents i comentaris 'sottovoce', a elles les sotmeten a un atac tan públic i notori com els seus càrrecs. Però allà hi ha les seves sabates, un símbol de resistència a prova de rascades. Les sabates d’Ada Colau, Núria Parlón, Clara Luquero, Lara Méndez, Gema Igual, Concepción Gamarra, Milagros Tolón o Amparo Marco, totes alcaldesses i polítiques líders del nostre país són de les que no fan mal, sabates per a pas ferm i decidit després de massa anys trepitjant i passant de puntetes.

Eloína Suárez va ser la primera dona alcaldessa d’Oviedo; va estar al capdavant del consistori des del juny del 1978 fins a l’abril del 1979, li va tocar gairebé per accident després d’una baixa per malaltia de l’alcalde i la renúncia del seu segon. No va estar ni un any en el càrrec i va ser reemplaçada, per un home, és clar. No he trobat cap fotografia d’Eloína de cos sencer, així que intento imaginar com devien ser les seves sabates, no devia ser fàcil caminar per un pedregar. Els temps han canviat però caminar amb una pedra clavada a la sabata pot ser insuportable, per això la importància de les sabates.