Anar al contingut

Ciència

Qüestió de vida o mort

Qüestió de vida o mort

Salvador Macip

L'era de les meravelles amb prou feines està començant. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes

La gran revolució filosòfica del segle XXI està arribant d’una banda inesperada: les ciències biològiques. La genètica, la biomedicina i altres disciplines ens van acostant a un dels somnis dels pensadors clàssics: despullar l’ésser humà perquè puguem entendre d’una vegada què som. I el que som té molta menys mística del que ens han estat venent al llarg de mil·lennis. Descobrir que els humans ocupàvem l’última branca d’un arbre familiar poblat d’animals ja va ser en el seu moment una cura d’humilitat. Ara anem més enllà i estem entenent que allò que ens fa realment diferents, la capacitat de pensar, es pot explicar per una sèrie de reaccions bioquímiques i biofísiques mesurables (i, per tant, manipulables), sense haver de recórrer a cap entitat superior que les justifiqui.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Perquè el cervell, per molt fantàstic que sigui, no deixa de ser un munt de cèl·lules. Fa unes setmanes, la revista 'Nature' anunciava que uns científics de la Universitat de Yale havien aconseguit restablir l’activitat metabòlica bàsica d’un cervell de porc hores després que hagués sigut separat del cos del seu propietari. No és exactament que l’hagin ‘ressuscitat’, que era la paraula que més sortia en els titulars de la premsa, perquè en cap moment es parlava d’haver reactivat les funcions cerebrals, però l’experiment demostra que la diferència entre estar viu o mort és purament bioquímica. Això fa pensar que, amb la combinació adequada de factors, podria ser que en el futur aprenguéssim a 'reiniciar' un organisme després que hagi perdut la capacitat de ser conscient. No havíem sigut tan a prop de convertir en realitat els malsons de Mary W. Shelley o els caps tallats dins de peixeres de la sèrie 'Futurama'.

'Hackejar' la vida

¿Quina és la conseqüència immediata d’aquest coneixement sobre la vida i la mort que estem acumulant, a part del plaer filosòfic d’entendre’ns una mica millor? Sobretot adonar-nos que la vida es pot 'hackejar'. Aquest és un regal encara més fantàstic que ens està fent la ciència. No només podem definir què ens fa com som, la qual cosa significa ser viu, sinó també començar a pensar a canviar les normes del joc. Això obre la porta a parlar dels 'posthuman', el possible següent esglaó de la nostra evolució, i el transhumanisme, la teoria que proposa que hem d’aprofitar els avenços científics per ‘millorar-nos’ per tots els mitjans (genètics, químics, biònics) possibles.

Precisament, el club de Roma, amb la col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va organitzar l’any passat un cicle de xerrades sobre el transhumanisme, en què vaig tenir l’honor de participar. La idea era incentivar el debat sobre un tema que cada vegada tindrà més impacte en la societat. Ara s’acaba de publicar el llibre que resumeix aquelles ponències. Entre els mesos que van transcórrer des de la meva conferència al dia que vaig rebre les galerades per repassar el text, la situació havia canviat tant que vaig haver de reescriure uns quants paràgrafs. Així de ràpid estem avançant. El més interessant d’aquest llibre no és que a les seves pàgines es discuteixi si hem de promoure o evitar el transhumanisme: la majoria dels participants admetem que és inevitable. Per tant, el debat s’hauria de centrar ara en com aconseguim controlar-lo i portar-lo cap a un lloc segur. Ben utilitzat, el transhumanisme pot portar-nos a un futur esplèndid, però també té el poder d’espatllar-ho tot si no s’utilitzen les eines amb saviesa.

L’únic límit: la imaginació

Quan faig una xerrada en un institut, sempre acabo dient als alumnes que és la millor època de la història de la humanitat per dedicar-se a la ciència. Ho crec fermament: amb els recursos que tenim avui dia, l’únic límit és la imaginació. Al ritme que anem, en 30 anys ells podran dir exactament el mateix a la generació següent. L’era de les meravelles amb prou feines està començant, i sembla que va per llarg. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes. Els humans aprenem a cops, i és molt probable que l’ús indegut  o poc controlat de la nova biologia ens porti a les portes d’alguna catàstrofe, potser de l’estil d’Hiroshima, intencionada, o del de Chernobyl, accidental, per posar dos dels exemples més sonats de tragèdies científiques del segle passat.

Faríem bé en llegir més distopies, un gènere literari que porta dècades catalogant els futurs alternatius més foscos, per preparar-nos per a totes les possibilitats i evitar així mals majors. Gairebé res del que les fèrtils ments dels escriptors de ciència-ficció han imaginat serà impossible. Val més estar-ne preparats.