Responsabilitat històrica

El pròxim 26-M els Comuns i ERC podrien estar en disposició de sumar una sòlida majoria d’esquerres a Barcelona sense dependre ni del PSC ni de la 'neoconvergència'.

Les enquestes pronostiquen un empat tècnic entre Barcelona en Comú i ERC en les eleccions municipals, amb un lleuger avantatge per Ernest Maragall. La llista de Manuel Valls amb Ciutadans queda lluny de les expectatives que havia generat en alguns sectors de l’'establishment’ econòmic i mediàtic de la capital. El PSC de Jaume Collboni tampoc aconseguiria capitalitzar la victòria de Pedro Sánchez. I la llista 'neoconvergent' de Quim Forn i Elsa Artadi quedaria molt lluny del resultat de Trias de fa quatre anys. Tot està obert, hi ha molts d’indecisos i molta fragmentació. Però sembla que el 26-M la cosa anirà de Maragall o Colau.

Si el resultat previst en els sondejos s’acaba concretant, serem davant d’un escenari inèdit: els primers dos partits amb més representació a l’Ajuntament de Barcelona serien forces a l’esquerra del PSC. És possible que si els Comuns i ERC aconseguissin també el recolzament de la CUP, la majoria d’esquerres en l’Ajuntament estigués assegurada sense la necessitat de comptar amb altres partits. Un acord entre Comuns i ERC: el malson de l’'Upper Diagonal', i un escenari encoratjador per a gran part de les classes populars barcelonines.

Hi ha un problema, no obstant, perquè aquest acord es concreti: el poc 'feeling' entre els principals lideratges d’ERC i els Comuns. Els dos partits pugnen per l’hegemonia de l’esquerra i gairebé sempre es mouen en clau de competició. Tampoc és cap secret que tenen importants diferències sobre com enfocar el procés sobiranista. És possible que si ERC queda com a primera força de l’oposició no vulgui arribar a acords Colau, i al revés. Això obligarà el guanyador a governar de nou en minoria i en una extenuant política de pactes a múltiples bandes, perquè les enquestes diuen que ni un acord d’ERC amb els 'neoconvergents', ni un dels Comuns amb el PSC, sumaria prou majoria.

Governar l’Ajuntament amb geometria variable és possible (Colau ho ha fet durant quatre anys). Però també dificulta abordar canvis estructurals. La possibilitat que dos partits aliens al règim del 78 siguin en disposició d’assolir el govern de Barcelona sense dependre ni del PSC ni de Convergència és una situació inèdita que requereix amplitud de mires.

Notícies relacionades

Enquesta eleccions municipals Barcelona: Maragall perd força i Colau retalla distàncies

Testosterona antiprocés

Els escenaris inèdits poden requerir solucions inèdites. Per exemple: si el resultat entre ERC i els Comuns és molt ajustat, ¿seria possible repartir l’alcaldia de Barcelona entre els dos partits? Dos anys de Colau i dos anys de Maragall. Dos alcaldes de forces diferents en un mateix mandat és una solució que passa a moltes ciutats catalanes i que podria traslladar-se a Barcelona en cas d’empat tècnic.

Un acord entre ERC i els Comuns, sigui repartint-se l’alcaldia o amb un govern de coalició, hauria de servir per articular una majoria que permeti impulsar les urgents transformacions que necessita Barcelona en matèria d’habitatge, turisme o drets socials. I alhora, podria ser la solució que, a escala nacional, trenqués la política de blocs. Per aconseguir-ho, els dos partits hauran de sortir de la seva zona de confort. ¿S’atreviran?