La farsa

Karl Marx va escriure una de les seves frases més conegudes per obrir l’assaig ‘El 18º Brumari de Louis Napoleon’: «Hegel diu que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades. Però va oblidar-se d’afegir: primer ho fan com a tragèdia, i després com a farsa». La sentència del filòsof alemany va ressonar aquest dijous a les parets del Parlament quan el president Torra es va comprometre a tornar a exercir de nou l’autodeterminació aquesta legislatura, durant un debat de política general marcat per la sentència del Suprem i la tensió de les protestes al carrer.

Si l’1-O va ser viscut per a gran part de la ciutadania com una tragèdia heroica, amb la defensa dels col·legis electorals davant la contundent actuació policial, la gestió posterior de l’1-O ha degenerat en una opereta governamental que frega el ridícul, en què una portaveu pot justificar sense ruboritzar-se les càrregues dels Mossos contra els independentistes a l’aeroport amb l’argument que així es va evitar que els acusessin de sedició. La sortida de Torra sobre un possible nou referèndum o unes eleccions plebiscitàries, que ERC ni tan sols coneixia, no pot ser interpretada més que com una fugida endavant per perpetuar el seu partit en un Govern sense horitzó ni full de ruta.

La distància entre la retòrica de Torra i l’acció real del Govern creix cada dia que passa. Resulta grotesc seguir alimentant la ficció de la República imminent, quan al mateix temps s’envia els Mossos a contenir amb contundència manifestacions i protestes independentistes. La violència provocada per grups d’agitadors, tot i ser minoritària, no és justificable èticament i, a més, resulta perjudicial estratègicament, perquè farà restar suports al moviment independentista. Però tampoc són justificables moltes de les pràctiques policials que hem vist aquests dies, que haurien de ser investigades i depurades.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El problema de fons, tanmateix, és que gran part de l’independentisme majoritari, per por a ser titllat de traïdor pels sectors més intransigents, no s’atreveix a fer una lectura crítica de la realitat. Igual que el vell exili del Partit Comunista d’Espanya va perdre el contacte amb la realitat de l’interior durant el franquisme, les fantasies polítiques alimentades des de Waterloo resulten nocives per articular una estratègia que parteixi d’una anàlisi realista i crítica del moment polític i social que viu Catalunya. Torra és simplement la corretja de transmissió d’aquest discurs il·lusori. Els esclats de ràbia al carrer s’han de llegir també com la conseqüència de la frustració que genera el xoc d’aquests discursos amb la realitat.

Quim Torra ha aconseguit una cosa inaudita: unir per primera vegada en molt de temps independentistes i no independentistes. Tothom, amb la boca gran o amb la petita, li demana la dimissió. Si ERC no vol continuar alimentant una farsa letal per al futur de l’independentisme, el millor que podria fer és deixar el Govern en minoria i forçar les eleccions.