L'hegemonia de la distensió

Fa unes quantes eleccions, els ciutadans van castigar els qui proposaven consensos i terceres vies perquè la cosa anava de trinxeres. Estava tot tan crispat que va semblar que s’esfumessin la moderació i el centre, per on sempre es va dir que es guanyava a Espanya. Van incendiar les paraules i va emergirl’extrema dreta. La gent va tornar a les urnes el mes d’abril passat i va disposar la situació d’una altra manera, amb Vox per sota de les seves expectatives i amb premi per al partit que els seus adversaris acusaven d’haver venut Espanya “als traïdors”. El PSOE va créixer, i el PP es va enfonsar. Tensió-distensió, que és la fase que ara toca segons revela l’increïble gir de Pablo Casado, disposat si fa falta a renegar de José María Aznar. És aquesta hegemonia de la distensió que van instal·lar les eleccions la que explica que Pedro Sánchez intentés el nomenament de Miquel Iceta per alSenat  i que ell, després del veto dels independentistes, els la torni amb la doble designació de Meritxell Batet i Manuel CruzMeritxell BatetManuel Cruz. 

A falta de polítiques, Sánchez s’expressa de moment en símbols i el primer, abans fins i tot que hagi començat la legislatura, té llarg abast: respon amb perfils dialogants al bloqueig, respon amb catalans als qui s’arroguen la representació de la Catalunya única de l’un sol poble i respon als anticatalanistes amb dos catalans en altes magistratures. La trajectòria política de Sánchez resulta, al cap i a la fi, una successió de caramboles, audàcies, atreviments i adversitats de les quals, almenys de moment, ha sortit sempre airós. 

Notícies relacionades

El Tribunal Suprem permetrà als presos sortir dilluns a recollir les seves actes de parlamentaris

ERC i JxCat veten l'elecció d'Iceta com a senador

Així, de la setmana en què li van vetar Iceta surt al capdavant de les enquestes, amb l’evidència que no hi ha pacte amb els independentistes malgrat que Casado i Albert Rivera no el creguin i amb la detenció de l’etarra Josu Ternera. El somriure del destí devia ser això. És veritat que li queda al president en funcions la part més difícil, que no serà tant trobar els recolzaments per a la investidura com governar amb un nombre de diputats suficient per complir al que es va comprometre, que va més enllà de treure Franco del Valle de los Caídos. Va, per exemple, que els símbols a Catalunya es tradueixin en fets i la distensió es consolidi finalment perquè Espanya passi de ser una ideologia al lloc on conviuen diverses ideologies. 

Sánchez prepara el terreny, reviu el PSC i designa al binomi Batet-Cruz per emetre els primers senyals abans que el Suprem dicti la sentència del procés, la digestió de la qual serà la gran prova de la legislatura que ve i per a la qual JxCat i ERC també han enviat els seus missatges: cadascú prova de crear el marc que li sigui més propici fins aquesta sentència. Mentrestant, la campanya obliga a les petites penes. I allà els tenen, enfrontats: el PP contra Ciutadans; Iglesias contra Errejón, Esquerra contra JxCat mentre Pedro Sánchez, que va sobreviure a la pitjor lluita interna que es recorda, gestiona tranquil els temps i els símbols. El somriure del destí, de moment.