Anar al contingut

Anàlisi

L'hora del PSC

ALBERT BERTRAN

L'hora del PSC

Inma Carretero

La presidència del Senat per a Miquel Iceta seria el colofó de la reconquista de posicions del socialisme català dins del PSOE

Si la lògica s’imposa, Miquel Iceta hauria de tenir aquesta setmana llum verda per ser designat senador i ocupar, la que ve, la presidència de la Cambra alta. Seria el colofó institucional d’una reconquista de posicions del PSC dins del PSOE que va començar en les primàries del 2017 quan, malgrat l’esbombada neutralitat activa del seu primer secretari, els socialistes catalans van ser decisius perquè Pedro Sánchez derrotés Susana Díaz.

Que el líder del PSC estigui a la cúspide del Senat, per poc territorial que sigui aquesta Cambra, llança un missatge de molta potència a un PSOE que ha viscut aquesta qüestió amb esquinç. El tema territorial mai ha sigut pacífic entre les federacions perquè tampoc els seus electorats ho han entès de forma homogènia. De fet, en els temps en què Iceta hiperventilava amb el seu “Pedro, ¡deslliura’ns de Mariano Rajoy!”, Guillermo Fernández Vara no restava ni una mica de dramatisme al supòsit que es busqués una investidura amb el sobiranisme: “Si no deixem clar que no tenim res a veure amb l’independentisme, a nosaltres a Extremadura ens maten”, va arribar a dir en un comitè federal.
 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

És cert que aleshores se suposava que el PSOE i el PSC ja havien assolit un punt de trobada, el 2013, sobre fins on podien arribar, aquell gir federal que va canalitzar les aigües territorials del socialisme pel curs de la Declaració de Granada. Allà hi havia l’acabat de desaparèixer Alfredo Pérez Rubalcaba en el centre de la foto, tan sols un any després d’haver-se decidit a lluitar pel lideratge del PSOE davant Carme Chacón. “No podíem entregar-li el partit al PSC”, era una de les reflexions que feien en el seu entorn a compte de la seva candidatura a la secretaria general, quan ja ho havia sigut gairebé tot.

Perquè el PSC hagi guanyat influència es va haver de produir la ruptura de la disciplina de vot en la investidura de Rajoy, una gran crisi entre els dos partits germans i la derrota interna de Susana Díaz, que encara es lamenta del “vestit” que li havien fet a Catalunya malgrat que ella havia recolzat Chacón en el seu duel amb Rubalcaba. En plena escalada independentista, l’“accionista majoritària del PSOE”, com la va denominar Iceta entre bromes en alguna ocasió, es va trobar que en les generals del 2015 i 2016 ja no la convidaven a cap míting a la històrica “novena província andalusa”. Per cert, que l’està recorrent en aquestes campanyes María Jesús Montero, la ministra a la qual el sanchisme mira com a recanvi del seu lideratge en el sud.

És aquest nou PSOE de Sánchez el que ha de bregar des del Govern amb la crisi política de Catalunya i el que ha volgut que el PSC deixi la seva empremta en les seves línies d’actuació. Va començar en les primàries, va continuar en el 39è Congrés amb el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat (un tema congelat, tot sigui dit, en el programa del 2019) i culmina ara situant Miquel Iceta al capdavant del Senat, més enllà de la inevitable lectura en clau successòria que pot fer-se d’aquest moviment. Va arribar l’hora del PSC.