Anar al contingut

Petit observatori

De dalt a baix: amb Humphrey Bogart a Casablanca, amb Cary Grant en Encadenados i amb Liv Ullman a Sonata de tardor.

arxiu

Un temps i un món passats

Josep Maria Espinàs

Hauran de passar els dies, hauran de passar els anys -no molts, em penso- perquè el temps que vivim es consideri caducat

Sovint diem que el temps passa, però no sempre el veig passar. El que veig, a vegades, son algunes coses, alguns fets aturats en l’ahir.

Quan regiro papers -soc germà del desordre- trobo sovint sorpreses: uns llibres, uns articles, les notes d’un viatge que havia oblidat. I alguns retalls de premsa, si és possible oblidar l’oblit...

El fet és que conservo un petit retall d’algun diari de 1953. En aquell temps es publicava “Ecos de Sociedad” on es parlava de viatges, però també de personatges populars o distingits famosos. Des del punt de vista social, es clar. Però també eren cridats a la popularitat alguns ciutadans coneguts o amics.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Jo vaig tenir l’”honor” que els “Ecos de Sociedad”, força llegits, publiqués aquesta informació: Enlace de la bellíssima señorita Lina Lujan con el joven abogado y publicista don José María Espinás”.

Jo he viscut aquells anys? Avui em costa entendre això. ¿És possible que això hagi passat?

Evidentment, si tot això passés avui serien increïbles, una raresa, i més enllà un ridícul públic. Però m’ho he de creure. I a més m’adono que en la meva vida potser és raonable fer i oblidar, fer i oblidar. Qui gosaria, avui, proclamar públicament un fet com aquest?

A vegades el pas del temps no es fa visible, només per l’evocació dels costums. Hi ha grans canvis que es poden notar en petits detalls.

Ara creiem que som lliures, en el marc del nostre espai i el nostre temps. Hauran de passar els dies, hauran de passar els anys -no pas molts, em sembla- perquè el temps que vivim es consideri caducat.

Els canvis socials tendeixen a accelerar-se i uns costums desapareixen per sempre. Perquè la vida té una gran capacitat selectiva. Ja ho va dir un cantant estatunidenc: “ Recorda sempre això. Un petó és un petó, un sospir és un sospir, allò que és important només dura un instant”.

També acostumen a ser fugaços els ecos de societat.

Temes: Famosos