Un alcalde o alcaldessa que balli amb mi

Divendres passat intentava arribar a la meva destinació amb metro malgrat la vagavaga, alleujava la calor insuportable de l’andana amb un improvisat ventall de paper, em cenyia als dos centímetres d’espai que em corresponien al vagó, mentre tot això passava em va donar per recordar el nul coneixement que té alguns dels candidats i candidates sobre el metro de Barcelona. No saben ni quant val el bitllet, ni quantes línies hi ha ni com fer-hi transbord. No en tenen ni idea perquè no l’utilitzen, no el necessiten.

Lluny de ser un detall petit, el símptoma inequívoc de la dissociació entre la política i el ciutadà i desvirtua el veritable sentit d’unes eleccions municipals. Els aspirants a alcalde o alcaldessa de la nostra ciutat han d’absorbir el fons i les formes de fer política dels seus homònims en municipis o pobles petits. Tenir el privilegi de ser alcalde o alcaldessa comporta també el sentiment de pertinença a un col·lectiu, el dels teus veïns, del qual, a més, ets el màxim representant.No es pot ser l’alcalde d’una ciutat en la qual treus el cap des de la finestreta d’un cotxe oficial. 

En els últims dies, converso amb alcaldes i alcaldesses que no es presenten a la reelecció, però que han dirigit petits consistoris durant anys. Són dones i homes admirables, desconeguts mediàticament, però molt coneguts als seus pobles i ciutats. Per a ells, és inconcebible ser alcalde i que els teus no et coneguin, que no et parin pel carrer. Saben que trigaran més d’una hora a recórrer els tres-cents metres que separen l’ajuntament de casa seva; no només no els importa, sinó que ho agraeixen, i sempre porten a mà una llibreta i un boli per anotar les queixes i suggerències dels seus veïns. Acaben sent experts en il·luminació urbana, obra pública, ecologia sostenible i altres tants assumptes que afecten els seus conciutadans.

Mentrestant, als candidats i candidates per Barcelona els podem deixar una pregunta en un xat impersonal que atendran amablement durant una hora. El gest se circumscriu a un acte de campanya electoral, com agafar el metro. Deu estar a punt de caure la bucòlica imatge d’alguns candidats en un vagó d’una d’aquestes línies que ni coneixen ni tornaran a utilitzar en molt temps. Durant 15 dies volen ser com nosaltres, per després oblidar-ho durant quatre anys. Les campanyes són com un d’aquests viatges exòtics que inclouen una visita a una tribu autòctona, els molestem durant un parell d’hores, ens fem fotos amb ells i després tornem a l’hotel i a les comoditats. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els alcaldes amb què parlo tenen una funció d’obligat compliment: ballar al ritme de la xaranga durant la festa major del poble, ballar amb els seus veïns, ni es plantegen escaquejar-se’n, ¡només faltaria!  

No només és un ball, és la quinta essència de la política municipal. Jo també vull un alcalde o alcaldessa que balli amb mi. ¿I vostè?