Rubalcaba, el més intel·ligent i el millor negociador

Deia Alfredo Pérez Rubalcaba que “a Espanya enterrem molt bé”. Si pogués veur-ho, comprovaria quanta raó tenia en vista del’allau d’elogis, en aquest cas plenament justificats, que s’escoltaran i es publicaran sobre la seva vida i la seva obra,fins i tot per part dels seus enemics–que en tenia, i molts–, els quel’anomenaven el ‘Fouché espanyol’per la seva suposada utilització política de la informació i de la policia contra els adversaris, oblidant que el polític socialista era l’antítesi del sinistre dirigent de la Revolució francesa. Joseph Fouchéés la personificació de la deslleialtat, l’oportunisme i l’egoisme. Va ser, successivament, monàrquic moderat, girondí, jacobí radical, enemic de Robespierre, amic de Robespierre, de nou enemic de Robespierre, diverses vegades ministre de la policia de Napoleó i finalment artífex de la restauració borbònica al comandament de la policia de Lluís XVIII. Rubalcaba, al contrari, ha sigut sempre militant i dirigent del PSOE des del 1974. I quant a l’ús de la policia, només s’ha de comparar amb la gestió del seu successor del PP al Ministeri de l’InteriorJorge Fernández Díaz i l’anomenada policia patriòtica que ara investiguen els jutges.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Rubalcaba ha sigutel millor polític socialista després de Felipe González, el més intel·ligent, el més brillant orador iel més hàbil negociador, entre altres virtuts. Ministre d’Educació, de la Presidència i portaveu en governs de Felipe González, vicepresident, novament portaveu i ministre de l’Interior amb José Luis Rodríguez Zapatero, Rubalcaba va ser elprincipal responsable de la desaparició d’ETA, un èxit ara gairebé oblidat, però que per si soljustifica tota una vida política. Especialista a moure’s a les rebotigues i eficaç fins a l’extrem en la seva funció de número dos en múltiples exercicis polítics,no va tenir l’èxit que mereixia quan va passar al primer plai es va presentar candidat a la presidència del Govern a les eleccions del 2011, en què va ser derrotat per Mariano Rajoy, amb una caiguda a 110 diputats socialistes, un daltabaix, de tota manera, cantat des de l’obligat gir neoliberal de Zapatero al maig del 2010. Després va ser dos anys secretari general del PSOE (2012-2014) abans d’abandonar la política. Possiblement la seva època ja havia passat i l’error va ser que la seva oportunitat no arribés uns anys abans, el 2004, quan havia d’haver encapçalat les llistes del PSOE en lloc del nouvingut Zapatero.

Entre moltes altres observacions encertades, Rubalcaba sempre deia que la política catalana estava malalta de tacticisme. Ell es referia a l’època de l’autonomisme, però el tacticisme continua dominant l’etapa del sobiranisme i l’independentisme, com podem comprovar cada dia en la lluita per l’hegemonia entre ERC i els successors de CDC. Davant el problema català, Rubalcaba mai va arribar a admetre la plurinacionalitat de l’Estat, però va ser, al costat de Pere Navarro, el principal impulsor del federalisme amb la Declaració de Granada (2013) i dels primers polítics espanyols en apostar per la reforma constitucional per intentar sortir de l’embolic a què han conduït la passivitat dretana i la temeritat independentista.