05 d’abr 2020

Anar al contingut

Eleccions municipals

Barcelona, inèrcia i ralentí

Barcelona, inèrcia i ralentí

Xavier Bru de Sala

Es necessita un lideratge que sàpiga suscitar consensos entorn de grans projectes de transformació

Governi qui governi, a Barcelona perdurarà el 'llegat Colau': la incorporació d’una sensibilitat social que havia quedat soterrada pel franquisme i adormida més tard per la sòciovergència. Total, tres quarts de segle sense tenir en compte els més febles. No es pot afirmar que no se’ls invoqués, però les escasses polítiques a favor de la justícia social dels vuitanta i noranta van ser esporàdiques i efímeres. Després va venir la gran crisi i els de dalt com si sentissin ploure. O pitjor encara, fent ploure sobre mullat.

Un cop reincorporada aquesta sensibilitat, de tradició més que secular, al caràcter col·lectiu, convindria anar d’una vegada per feina. Barcelona porta massa temps sense ambició ni projecte. Només gestió, i encara amb clarobscurs. Si no deixa d’anar al ralentí i d’avançar per inèrcia, si no accelera de valent es quedarà enrere, potser ja de manera irrecuperable, en la ferotge competició global.

Catalunya ha d’invertir energies i facilitar el nou desplegament de BCN

Cal un lideratge que no tan sols ho assumeixi com a gran prioritat sinó que sàpiga suscitar consensos al voltant de grans projectes de transformació. Govern fort,  inclusiu, obert a tants sectors i sensibilitats com sigui possible. Debat i acord. Debat i decisió. De pressa, de pressa. Agafar embranzida, desplegar les ales, no afluixar.

Al principi de la campanya electoral no sabem fins a quin punt l’ombra del procés eclipsarà el debat intrínsecament barceloní. Si l’eclipsi és parcial, disposarem d’espai per discutir l’assumpte primordial del rellançament. Si resulta en canvi que la campanya es polaritza al voltant de l’independentisme, en forma de fre o d’impuls, si se’n fa subsidiària, la causa sobiranista no hi guanyarà res i Barcelona hi pedra la possibilitat de tornar ocupar un espai propi, definit, amb personalitat, en l’imaginari col·lectiu. L’autoestima de Barcelona està per terra des del famós referèndum del tramvia del maig del 2010,  i no la recuperarà a base de contribuir com un alfil o un peó a favor o en contra d’una causa que comparteix però no li és específica.

Si en comptes d’estar tota la campanya pendents dels possibles pactes postelectorals i la seva incidència en la política general, no en la municipal, aconseguíssim introduir la qüestió del protagonisme, de l’empenta, dels projectes, els beneficis foren per tothom i no hi hauria perjudicats. En altres paraules, allò que el procés ha dividit, que no és tant com els apocalíptics afirmen però tampoc convé gens ocultar-ho, Barcelona pot unir-ho. Ha d’unir-ho. La causa sobiranista desperta adhesions i rebuigs. La causa de Barcelona, si es presenta de nou en societat, només pot suscitar entusiasme col·lectiu unànime. L’orgull de ciutat ha estat sempre estampat a la cara de la moneda catalana, l’orgull de país a la creu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Barcelona i Catalunya són un tàndem. I quan Catalunya deixa de pedalar, que és el que fa en la present etapa –prou feina té a recuperar-se després de l’esforç fallit de la tardor del 2017— Barcelona ha de redoblar els esforços. Aquesta és la qüestió. Si cap dels dos pedala, la bicicleta perdrà velocitat, quedarà endarrerida i lluny del circuit de les ciutats capdavanteres en el món global. Si vol continuar sent un país avançat, Catalunya ha d’invertir energies i facilitar el nou desplegament de Barcelona. Sense reticències, amb generositat i la consciència del benefici mutu. Això va pel Pallars o el Montsià, però encara més pels municipis de la primera i la segona corona. La causa de Barcelona és la de tots. Si hi ha encara país, si hi ha gran conurbació és perquè som hereus d’unes generacions que van donar-ho tot per Barcelona. Amb incansable obstinació van emprendre l’obra titànica de dimensionar la ciutat per sobre del que correspon a la mida del país. Aquest era el baluard que ho salvava tot. Aquest és l’esperit que convé recuperar, sense exclusions però amb una perspectiva estratègica i un objectiu ben clar: guanyar dimensió, qualitat i potència. I això vol dir habitants.

Per molt que ho vulguem amagar, la prova del nou del pes és el nombre d’habitants. En poc més de deu anys, la població de Catalunya va passar de sis a set milions i mig. L’onada que ho propiciava es va frenar. Cal recuperar-la de manera que en els propers dotze fem un salt fins al nou. Hauríem de ser nou milions i no arribarem a aquesta meta sense eixamplar i accelerar el motor de Barcelona. És a dir, sense fer-la créixer urbanitzant noves zones i edificant en alçada, com més a prop d’un transport públic eficient millor.