Un tuit no és un vot

Twitter, malgrat ser una de les xarxes socials més utilitzades, no és el fidel reflex de la societat. El Pew Research Center acaba de publicar un estudi sobre els usuaris de Twitter als Estats Units. Una fotografia interessant que confirma l’existència d’un grup de superusuaris (només el 10%) que genera el 80% del contingut, davant una gran majoria que observa. Aquests superusuaris són els que defineixen els temes de conversa i converteixen aquesta xarxa social en una caixa de ressonància amb pretensió de mostra representativa de la societat. 

A Espanya, la mitjana diària de temps d’un usuari a internet és de 5 hores i 20 minuts (la majoria dedicat a les xarxes socials). Amb 23 milions d’usuaris actius, ¿significa això que les xarxes, o Twitter, són una àgora pública oberta i representativa? No exactament. 

Twitter es comporta partint d’una xarxa de lliure escala, seguint una distribució segons el principi de Pareto, també anomenat regla del 80/20 (el 80% de les conseqüències prové del 20% de les causes). A més, els algoritmes de totes les xarxes lluiten pel bé escàs (l’atenció i el temps dels usuaris) en relació amb el bé abundant (la informació i els continguts). En aquesta tensió, les plataformes desenvolupen algoritmes per privilegiar el principi d’homofília que ens fa ajuntar-nos amb aquells que s’assemblen a nosaltres. La reverberació d’opinions i les comunitats com a bombolles ofereixen un entorn de seguretat i redueixen la complexitat al biaix confortable. Hi afegim la robotització de bona part de les converses, els ‘haters’ (els odiadors digitals) i la rendible indústria de la desinformació i tindrem un entorn vulnerable al reduccionisme.

A més, les xarxes han canviat les dinàmiques de les campanyes. Els polítics han buscat la desintermediació en la conversa davant la creixent limitació de la taxa de retorn de la inversió publicitària en mitjans tradicionals. Això explicaria el creixement espectacular de la publicitat digital segmentada i l’ús del 'big data' amb objectius electorals molt precisos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En les eleccions passades, l’auge de Vox era previsible, si tenim en compte aquesta xarxa social. ¿Per què el vam creure com a inevitable? Twitter s’ha convertit en un canal de ressonància de les diferents bombolles, totes molt polaritzades. L’opinió pública és, en part, l’opinió compartida. D’aquí la gran rellevància que tenen les xarxes com a constructores de percepcions. Però els usuaris i els electors han començat un camí d’autonomia i cautela respecte al que passa en la seva vida digital. El mirall autoreferencial s’està esquerdant. Senyals de maduresa democràtica i... digital. 

Un tuit no és un vot, però el pot canviar si canvia la nostra percepció de la realitat. Aquesta és la seva força: tan limitada com poderosa. I és aquí, en aquest pols entre la credibilitat del sobreexposat i la independència de les voluntats, on ens juguem bona part de la qualitat de la democràcia.