Anar al contingut

ANÀLISI

Maragall a la Moncloa

JuanJo Martin

Maragall a la Moncloa

Luis Mauri

Gairebé tots els alcaldables de Barcelona s'arroguen l'herència de Maragall, però resulta que el polític que encarna alguns dels trets més pronunciats de l'alcalde olímpic és a Madrid

Ara que tothom que competeix per l’alcaldia de Barcelona s’arroga la possessió de l’ADN polític de Pasqual Maragall, incloses les forces que amb més afany van intentar destruir-la al seu dia, resulta que el dirigent que reencarna alguns dels trets polítics més pronunciats de l’alcalde olímpic no és a Barcelona, sinó a Madrid. Acaba de guanyar les eleccions generals.

Maragall: tenacitat inexpugnable, heterodòxia, intuïció per captar certs corrents de fons. És cert que, avui mateix, Pedro Sánchez no disposa de la solera política ni del mobiliari intel·lectual de l’expresident socialista, però sí del seu coratge per enfrontar-se a les poderoses estructures orgàniques del partit.

Fa només tres anys, no donava ningú un euro per Sánchez. El jove dirigent socialista havia anotat els pitjors resultats electorals de la història del PSOE, havia sigut defenestrat pels seus i s’havia vist obligat a renunciar a l’escó. Estava a l’atur. Des d’aleshores i en menys de 24 mesos, Sánchez ha recuperat la direcció del PSOE, ha fet caure el Govern de Mariano Rajoy, s’ha enfilat a la presidència de l’Executiu i ha tornat l’hegemonia a la socialdemocràcia. Sánchez ha cobert el veloç trajecte des de l’atur fins a la presidència proveït amb els esmentats trets personals i poca cosa més. Bé, alguna cosa sí: algun esclat de la fortuna i sobretot alguns errors clamorosos dels seus rivals.

Pecat capital

Europa segueix amb gran atenció la vertiginosa aventura de Sánchez. La socialdemocràcia europea purga en la major part de la Unió el pecat capital de no haver brindat empara efectiva a les classes populars davant els estralls de la Gran Recessió i la bacanal neoliberal. No només la socialdemocràcia pena per aquesta taca. La idea mateixa de l’europeisme és envestida pel galop sinistre de l’extrema dreta, que cavalca una còlera elemental engendrada per la penúria, la desesperança i la por.

El PSOE de Sánchez ha segellat la reconciliació amb el seu electorat natural i ha aconseguit una enorme mobilització davant la puixança ultra. La collita electoral de Vox no és en absolut menyspreable, però el seu 10% queda molt lluny del poder que acumulen els seus homòlegs a Itàlia, Polònia i Hongria, on governen. També està per sota del 21% que tenen en els parlaments de França i Dinamarca, del 26% d’Àustria, del 17% de Finlàndia i Suècia, del 13% dels Països Baixos i del 12% d’Alemanya.

Líder europeista

Aquesta és, als ulls d’Europa, la gran importància de les eleccions espanyoles. Espanya es consolida com el país més gran de la UE governat per la socialdemocràcia i impedeix, almenys en aquest envit, que la ultradreta provoqui un escàndol electoral a Europa. Conseqüència immediata: Sánchez multiplica la seva influència en el socialisme europeu i es prefigura (a tota velocitat, una vegada més) com un dels líders de més pes de la Unió.

L’europeisme, una altra baula que remet a Maragall. ¿Acaben aquí les similituds? ¿Van més enllà? La profunda convicció federalista i la sincera vocació regeneracionista d’Espanya de l’alcalde olímpic potser podrien ser d’utilitat en l’abordatge de l’era postunilateral del conflicte català. Potser.