Anar al contingut

AMB INTERÈS

Una empremta que marca el futur

KIRILL KUDRYAVTSEV (AFP)

Una empremta que marca el futur

Josep M. Berengueras

A tots ens agrada rebre en el nostre correu electrònic una oferta per comprar el nostre perfum preferit, un val per allotjar-nos (oh, sorpresa) just a la destinació de la nostra pròxima escapada o descobrir que aquest comerç que fa mesos que no visitem ens ofereix un 50% de descompte en la nostra pròxima compra. 

No es tracta, és clar, d’una casualitat. La bustiada continua existint, però avui dia el que funciona és l’anàlisi de les dades i la publicitat personalitzada. L’exemple més senzill és el clàssic «anem de viatge a X destinació», busquem a Google informació, i durant els pròxims mesos –fins i tot quan ja hi estiguem de tornada–, veurem anuncis d’aerolínies, hotels, restaurants i comerços de la nostra destinació.

Internet tot ho sap, o més ben dit, les companyies que dominen internet ho saben tot de nosaltres. I en la majoria de casos, ho saben perquè nosaltres els hem donat permís, sent o sense ser-ne conscients. GoogleAmazonFacebook i Microsoft en saben més de nosaltres que molts dels nostres amics i familiars. Rebem ofertes, sí, estalviem o ens ajuden a decidir on sopar o quins regals comprar. Però és gràcies que hem regalat aquestes dades, en molts casos sense voler-ho.

Només cal analitzar un perfil a l’atzar d’Instagram. Qualsevol pot saber si aquesta persona té parella i mascota, els seus restaurants preferits, últims viatges, si té cotxe i la seva marca de moda predilecta. ¿I si és una màquina qui analitza el perfil i li suma les dades de Linkedin, Facebook, Twitter Pinterest

La millor prova d’això la van donar  uns dies a ‘The New York Times’. En un reportatge, explicava com havien emmagatzemat nou hores de vídeo d’unes càmeres web públiques situades a un parc de Nova York i les havien analitzat amb un software d’Amazon de reconeixement facial. Van obtenir 2.750 rostres anònims i els van creuar amb persones que treballaven a la zona (tan simple com visitar Linkedin). El resultat: diverses identificacions amb un 90% de probabilitat. Alguns, contactats pel diari, van confirmar ser ells. ¿El cost d’analitzar, identificar i saber els hàbits de desenes de ciutadans amb nom i cognoms –on treballen, per on passen, on compren en cafè–? Només 50 euros.

No som conscients de la quantitat d’informació que oferim i que pot marcar el nostre futur. Però tan culpables som nosaltres com les xarxes socials, cercadors, aplicacions i grans firmes d’internet que, pel simple fet d’acceptar uns termes d’ús que no es llegeix ningú, tenen tota aquesta informació. 

I si amb 50 euros un diari ha pogut identificar desenes de persones, ¿què no poden fer grans corporacions o governs?