AMB INTERÈS
Una empremta que marca el futur
afp 1315o9 /
A tots ens agrada rebre en el nostre correu electrònic una oferta per comprar el nostre perfum preferit, un val per allotjar-nos (oh, sorpresa) just a la destinació de la nostra pròxima escapada o descobrir que aquest comerç que fa mesos que no visitem ens ofereix un 50% de descompte en la nostra pròxima compra.
No es tracta, és clar, d’una casualitat. La bustiada continua existint, però avui dia el que funciona ésl’anàlisi de les dades i la publicitat personalitzada. L’exemple més senzill és el clàssic «anem de viatge a X destinació», busquem a Google informació, i durant els pròxims mesos –fins i tot quan ja hi estiguem de tornada–, veurem anuncis d’aerolínies, hotels, restaurants i comerços de la nostra destinació.
Internet tot ho sap, o més ben dit, les companyies que dominen internet ho saben tot de nosaltres. I en la majoria de casos, ho saben perquè nosaltres els hem donat permís, sent o sense ser-ne conscients. Google, Amazon, Facebook i Microsoft en saben més de nosaltres que molts dels nostres amics i familiars. Rebem ofertes, sí, estalviem o ens ajuden a decidir on sopar o quins regals comprar. Però és gràcies que hem regalat aquestes dades, en molts casos sense voler-ho.
Només cal analitzar un perfil a l’atzard’Instagram. Qualsevol pot saber si aquesta persona té parella i mascota, els seus restaurants preferits, últims viatges, si té cotxe i la seva marca de moda predilecta. ¿I si és una màquina qui analitza el perfil i li suma les dades de Linkedin, Facebook, Twitter i Pinterest?
La millor prova d’això la van donar uns dies a ‘The New York Times’. En un reportatge, explicava com havien emmagatzemat nou hores de vídeo d’unes càmeres web públiques situades a un parc de Nova York i les havien analitzat amb un software d’Amazon de reconeixement facial. Van obtenir 2.750 rostres anònims i els van creuar amb persones que treballaven a la zona (tan simple com visitar Linkedin). El resultat: diverses identificacions amb un 90% de probabilitat. Alguns, contactats pel diari, van confirmar ser ells. ¿El cost d’analitzar, identificar i saber els hàbits de desenes de ciutadans amb nom i cognoms –on treballen, per on passen, on compren en cafè–? Només 50 euros.
No som conscients de la quantitat d’informació que oferim i que pot marcar el nostre futur. Però tan culpables som nosaltres com les xarxes socials, cercadors, aplicacions i grans firmes d’internet que, pel simple fet d’acceptar uns termes d’ús que no es llegeix ningú, tenen tota aquesta informació.
Notícies relacionadesI si amb 50 euros un diari ha pogut identificar desenes de persones, ¿què no poden fer grans corporacions o governs?
