Dues mirades

Desobediència civil

Els ciutadans van participar en una activitat prohibida pel Govern de Rajoy, però convocada pel de Puigdemont

1
Es llegeix en minuts
sin-ttulo-1

sin-ttulo-1

Ho va afirmar David Fernàndez en la seva compareixença en el judici al procés. L’1-O com “l’acte més gran de desobediència civil que s’ha produït a Europa”. L’expressió es repeteix entre els independentistes. Sens dubte, encoratja l’ànim i insufla orgull col·lectiu. Però ¿és així com ho van entendre totes les persones que van participar en el referèndum? En realitat, ¿es pot qualificar de desobediència civil?

És evident que sí, ja que es va fer una activitat prohibida de forma expressa pel Govern de Rajoy. Però també és obvi que el Govern de Puigdemont va cridar a les urnes. Per al record, aquella roda de premsa de Junqueras, Romeva i Turull en la qual es va explicar el procés de votació amb l’urna en primer pla. Celebrar un referèndum "no és il·legal ni és un crim", va dir el llavors conseller d’Afers Exteriors. Per tant, és evident que bona part dels ciutadans catalans van actuar seguint les directrius del seu Govern. El terrible xoc que van suposar les càrregues policials (absolutament desproporcionades) també va ser fruit de la sensació de normalitat que havia transmès la Generalitat. Els indignats del 15-M ho tenien més clar quan van ser colpejats amb idèntic acarnissament durant el desallotjament de la plaça de Catalunya. Ells eren plenament conscients del seu acte de desobediència civil. Aquesta confusió entre poder i ciutadania és permanent i intrínseca del procés; també és la seva principal perversió.