Anar al contingut

Petit observatori

Eixamplar idees i sentiments

Eixamplar idees i sentiments

Josep Maria Espinàs

Sempre he defensat els carrers de l'Eixample, uns carrers que llavors, fa molts anys, alguns criticaven

El meu germà Oriol m’ha portat a casa una sèrie de fotografies de carrers de Barcelona. Ja fa molt temps que l’interessa els textos d’uns carrers que es poden trobar a Ciutat Vella.

Son textos ja molt antics, que habitualment estan adherits a les parets de les cases. Rètols d’artesania que han sobreviscut al pas del temps. Unes façanes gruixudes i una mica rugoses que han aguantat, durant segles, pluges i vents.

Es podria dir que el meu germà Oriol podria ser un tafaner de façanes antigues? En aquelles façanes de pedra vella hi batega el passat. No hi ha dues façanes iguals. Com no hi ha dos ciutadans idèntics que hi passen pel davant.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Recordo temps antics a Barcelona i m’hauria agradat conèixer el Cafè de l’Alegria, jo que he escrit tants llibres als cafès. Però no sé si podria escriure en un lloc famós de perversió. És clar que diuen que hi ha llibres perversos...

En un llibre sobre Barcelona llegeixo això: “El Café de la Alegria es centro de perdición, donde se baila flamenco con toda la perfección. No se permite por excusa la blusa. Todo Caballero lleva sombrero. Y van ninos a la Inclusa sin su nombre verdadero.

Quina barbaritat! Quin temps. L'any 1949 Lluís Aymerich va escriure un llibre sobre la Història dels carrers de Barcelona que hi apareixen moltes dades. Me’l rellegeixo de tant en tant i l’hi estic molt agraït.

Jo soc Barceloní de naixement i de supervivència, si és que puc dir-ho així. He pogut veure Barcelona en guerra i Barcelona en pau. Potser diré una ximpleria: estimo els meus carrers.

Sempre he defensat els carrers de l’eixample, uns carrers que llavors fa molts anys, alguns criticaven i em sembla que es van equivocar. En qualsevol cas, jo penso que en aquesta vida és convenient eixamplar idees i sentiments.

En canvi, els corredors estrets tenen un punt de misteri i no es pot veure gaire bé què ens espera més enllà.

Doncs ja em perdonaràn. A mi no m’agrada gaire la fosca i sempre he confiat en el més enllà.

Si la dita diu que la cara és el reflex de l’ànima, els carrers també.