Anar al contingut

Petit observatori

El piano

GOC

El meu pare em deia: «Torna a cantar». I ara sé que volia dir: «Allunyem els problemes»

Quan jo era adolescent a casa hi havia un piano. Un fet habitual, potser, en els àmbits de la burgesia. Penso, també, que ja fa molt temps que no puc tornar a veure aquella escena. El meu pare teclejant les notes d’una cançó que jo cantava al seu costat, però mirant la partitura. Un pare, un fill i una veu. Una escena que podia ser britànica.

No sé per què en aquella immediata postguerra el meu pare va comprar unes partitures de cançons que estaven de moda. No sé per què el meu pare va portar aquelles partitures, si jo no sabia interpretar-les. Però ell sí. I en aquella postguerra que ens era molt difícil que pogués sonar a casa una mica de música, les tardes, a casa, van ser una mica alegres.

A mi m’agradava cantar i veia que a les nits no es parlava de guerra sinó que el meu pare em deia: “Torna a cantar aquesta cançó, ho pots fer millor”. I ara sé que tornar a cantar una cançó volia dir: “Allunyem els problemes, que les cançons allunyin una mica les preocupacions”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La ràdio, en aquells anys, va ser molt important, però calia aprendre com calia escoltar-la per no caure en alguna trampa política. Avui ens poden semblar dolentes, aquelles cançons. Jo penso que de vegades ens feia un gran bé perquè ens feien pensar que no tot era avui, sinó que hi podia haver un demà.

El piano va ser per a mi un gran amic. No vaig dominar la tècnica pianística, però em va ensenyar que el món té moltes tecles i que s’ha de saber elegir. ¿No és això la vida?

El meu avi Espinàs em va ensenyar a tocar una petita peça amb les dues mans. Però ho vaig trobar massa complicat.
Qui sap si aquell moment va néixer en mi l’admiració i el gust per la simplicitat.

I ja fa temps que he après que ‘literatura’ no pot ser que rimi amb ‘tortura’.

Temes: Música