De crisi i narratives

El bon amic Agustí Sala va publicar fa poc a EL PERIÓDICO un article (¿Creixement? Doctor, digui’m la veritat) en el qual avaluava alguns balanços sobre el futur del país. No sé si, entre aquests, Sala es referia a mi quan afirmava que els menys pessimistes avui són els mateixos que el 2008 postulaven allò de ¿crisi? ¿quina crisi? Però com que fa 15 dies aquest diariem va publicar un treball que es titulava així,probablement m’hagi de sentir interpel·lat. Vagi per davant que agraeixo aquesta oportunitat: em permet matisar sobre temes molt complexos.

Respecte dels que postulen que som a les portes d’una nova crisi, s’ha de recordar que si un insisteix en aquesta tesi per un temps prou dilatat, ho acabarà encertant: el capitalisme és cíclic. Però avui alguns profetes de l’Apocalipsi, independentistes o no, postulen que, ja queel BCE ha deixat de comprar deute públic,Espanya col·lapsarà inevitablement. Afirmacions com aquestes apunten a una ignorància supina del perquè ens vam enfonsar en la crisi financera i del paper de les reformes, del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) i del BCE en la recuperació del 2014-2019.

El BCE i el deute públic espanyol

S’ha d’entendre el que ha fet el BCE: ha adquirit 2,6 bilions de deute públic, en proporció amb el pes de cada país a la seva capital. Per a nosaltres, ha acumulat en el seu actiu la barbaritat de 350.000 milions d’euros de deute espanyol. És cert que l’1 de gener passat, va deixar d’adquirir-lo. Però tan bon punt la situació econòmica europea s’ha començat a debilitar,on vaig dir blanc, dic negre.

Així, en la seva reunió de fa pocs dies, Draghi ha insistit que mantindrà els tipus d’interès a zero fins a finals d’any com a mínim; que continuarà per diversos anys més reinvertint els recursos que procedeixin de les amortitzacions de deute, cosa que significa que mantindrà el seu balanç intacte (en el nostre cas els 350.000 milions d’euros); que al setembre inicia una nova injecció de liquiditat ultrabarata a la banca (els TLRO); i que, si fos necessari, el BCE tornaria a adquirir més deute públic. Per aquest flanc,els apocalíptics, independentistes o no, no ho tenen bé.

Com explico en el meu últim llibre, ‘España en crisis’ (RBA, 2017), hem corregit parcialment els desequilibris d’endeutament privat, però se’ns ha disparat el deute públic. Però el que ha permès disfrutar de la recuperació de l’ocupació des del 2013 ha sigut la suma deles dures reformes internes i la massiva solidaritat financera europea. Aquesta s’ha expressat en la intervenció del MEDE (2012) per resoldre la crisi bancària i en la més que notable ajuda del BCE, tant en la banca espanyola (anys 2008-14) com en el nostre sector públic (2016-18). Per bé, o per mal, estem protegits per una gruixuda cúpula d’intervenció monetària en els mercats, la del BCE, que situa la càrrega financera del nostre voluminós deute en mínims mai vistos per aquests pagaments. I, per sobre d'aquesta cúpula, una altra capa de recolzament financer, la del MEDE.

Responent a la pregunta de Sala sobre la possibilitat d’una nova crisi com la del 2008, la veritat és que mentre Alemanya continuï apostant per l’euro i, per tant, el BCE funcioni, estem més que protegits de turbulències internes o externes a l’eurozona. ¿És bona aquesta situació? Discutible. Peròimpedeix la repetició d’una recessiócom la que hem viscut.

Comparar fortaleses i debilitats

Notícies relacionades

Paraules llancívoles

El positiu desembarcament de Chery

Una crisi, real o potencial, implica una narrativa: una seqüència d’esdeveniments, desequilibris i xocs que, si són prou profunds, ens posen als peus dels cavalls. Per això, quan un es pregunta sobre la possibilitat d’una crisi profunda avui, s’han de comparar fortaleses i debilitatsamb les que hi havia abans del 2008. ¿I on som? Doncs on hi havia creixement basat en el crèdit hipotecari i la construcció immobiliària, avui tenim la situació contrària: els 450.000 milions d’euros de deute bancari de constructores i immobiliàries s’han fos fins als 150.000 milions; els prop de 3 milions de llocs de treball en construcció han col·lapsat fins al milió; de les 700.000 vivendes iniciades de mitjana el 2005-07 hem passat a 75.000, i el deute privat s’ha reduït uns 700.000 milions. ¿Això vol dir que no hi ha cap possibilitat de recessió? No. Però tot apunta que els riscos no són particularment greus. I si n’hi hagués, som més solvents i creixem millor que fa una dècada.

Malgrat això, els independentistes menys il·lustrats advoquen per un enfonsament d’Espanya, que facilitaria la independència. Però no es confonguin: els desitjos no són realitats. I, pel que fa al nostres diners,el més important avui és el que decideixi el BCE.