Anar al contingut

Tendències davant el 28-A

Vots contra l'embafament

Vots contra l'embafament

Andreu Claret

Sánchez ha sabut captar que feia anys que la política espanyola estava empantanegada en un fangar que reclamava a crits un canvi

¿De què van aquestes eleccions? Per a l’esquerra, es tracta de frenar el que ha arrelat a les xarxes com el trifatxet. És a dir, impedir que governin els de la plaça de Colón i posin el fre, o la marxa enrere, en drets i llibertats. Per a la dreta, l’objectiu és impossibilitar que Sánchez obri la porta al cavall de Troia que constitueixen els separatistes catalans i els faciliti el desballestament d’Espanya des de dins del fortí. Iglesias ho té més difícil, i no només pels problemes que ell mateix s’ha creat. D’una banda els seus seguidors són els més sensibles davant els discursos rancis de Casado i les invectives d’Abascal; per una altra, atalaien pel retrovisor com l’autobús de Ciutadans s’acosta al del PSOE i demana fer una paradeta a la pròxima gasolinera per veure si això ho arreglem entre gent assenyada. Amb els extrems fora. Queden els independentistes catalans, dividits entre els qui pateixen les boires de Waterloo i els qui disfruten dels ametllers i els cirerers florits. Són dues imatges de la Setmana Santa molt diferents i segur que condueixen a estratègies polítiques divergents.

Ha nascut un corrent central, que encara no és majoritari, però que pot acabar sent-ho, dominat per la necessitat de fer un alto en aquesta fugida cap endavant

Per sobre d’aquests càlculs legítims d’uns i d’altres hi ha Pedro Sánchez. Amb un discurs que a alguns els semblarà zen i mancat de tensió ideològica però que ha fet efecte en amplis sectors de la societat espanyola, més enllà fins i tot dels caladors habituals de l’esquerra (segons les enquestes). Sánchez ha sabut captar que feia anys que la política espanyola estava empantanegada en un fangar que reclamava a crits un canvi. En primer lloc per la corrupció que ha deixat el PP al caire del fora de combat i que també ha tombat el socialisme andalús. La corrupció no va començar amb Rajoy, que ha aconseguit esquivar els tribunals malgrat les anotacions amb el 'M.', però no és tant el que va fer com el que va deixar fer. Amb el correlat de la impunitat que va aconseguir a València moments goyescos. Deixar podrir la situació. Deixar que els rics es fessin més rics en plena crisi. Que el PP construís una organització destinada a delinquir. Que la política fos cada vegada més una sàtira i menys un servei públic. Deixar arnar-se moltes institucions quan més necessitaven renovar-se per fer front als reptes de les noves generacions.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La ceguesa de Rajoy

El més greu va ser deixar que el conflicte amb Catalunya fermentés, any rere any, amb greuges continus i una ceguesa malaltissa davant el que s’acostava. Ni el 15-M, ni les 'diades' milionàries que anunciaven la tempesta van canviar el rumb. Rajoy va seguir fent la seva, com si res, convençut que la política és com el Tour de França, on el qui guanya l’etapa no acostuma a ser el qui arriba primer a París. El suflé català no va baixar i, elecció rere elecció, el seu equip a Catalunya va quedar delmat. Fins al desastre del 2017. L’afront del Parlament català aprovant lleis anticonstitucionals que provocarien un terratrèmol a qualsevol país europeu i l’1 d’octubre. Irresponsabilitat d’uns, inconsciència dels altres. El PP va sumar a l’independentisme descontentaments de tota índole, fins arribar a la meitat de la societat catalana.

Des d’aquelles recollides de firmes contra l’Estatut del 2006 han passat 12 anys. Des de la sentència del Tribunal Constitucional tirant per terra el que havien aprovat al Parlament han passat gairebé dos lustres. Han transcorregut set anys des que Artur Mas es va apuntar a la teoria del com pitjor millor. Aviat farà dos anys d’aquell funest setembre del 2017 i de la repressió de l’1 d’octubre l’estupidesa del qual comprovem cada dia al Suprem. Tot continua igual, és a dir, pitjor. ¿Com no hi haurà embafament? No és estrany que hagi nascut un corrent central, que encara no és majoritari però que pot acabar sent-ho, dominat per la necessitat de fer un alto en aquesta fugida cap endavant que no condueix enlloc. Ni per a Catalunya, ni per a Espanya.

No sé si els resultats del 28-A confirmaran les enquestes o no. Encara és més difícil vaticinar si Sánchez estarà en condicions de conjuntar un Govern capaç de fer front a l’aclaparadora agenda heretada d’aquesta dècada perduda. Però el que sí que es nota, en molts llocs, també a Catalunya, és un sentiment contrari a l’afartament de mentides i fanfarronades que han nodrit la política espanyola i la catalana en els últims anys. El 28-A sabrem si aquest fàstic pot crear una cosa nova. Amb Sánchez i amb tots els qui vulguin obrir una nova pàgina en la història d’Espanya i Catalunya on la Política substitueixi la mala llet, el tuit fàcil i l’esbronc permanent.

Periodista i escriptor.