Anar al contingut

Editorial

El símptoma dels empadronaments irregulars

El símptoma dels empadronaments irregulars

FERRAN NADEU

La dificultat de les persones que viuen en pisos ocupats, en infravivendes sense legalitzar, com rellogats en negre, o en barraques, per empadronar-se en els municipis en els quals, més malament que bé, resideixen, ha provocat l’aparició d’un mercat negre. Proliferen els casos d’inscripcions en vivendes en què en realitat no viuen aquestes persones a canvi d’una contraprestació econòmica. En alguns casos potser és un gest d’ajuda mútua, en d’altres darrere de la transacció s’oculta una estafa, o actuacions gairebé mafioses. Situacions molt diverses encara que totes, amb el Codi Penal a la mà, són una activitat il·legal que comporta fins a sis anys de presó.

No obstant, com en tantes altres ocasions, la infracció no és el problema, sinó el símptoma. D’entrada, de la falta d’una política efectiva de vivenda pública, des d’aquella que satisfaci les necessitats dels treballadors amb sous a anys llum de les exigències d’un mercat desbocat fins a les solucions per a les emergències socials. Però també de la indiferència davant el problema per part de la immensa majoria dels ajuntaments catalans, amb l’excepció d’alguns com el de Barcelona.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La impossibilitat d’empadronar-se aboca part de la població de les nostres ciutats a la invisibilitat, a la condició d’una cosa incòmoda que s’ha d’amagar sota una alfombra administrativa. La impossibilitat d’empadronar-se és una trava que allunya aquest col·lectiu dels radars dels serveis socials, de l’accés a la targeta sanitària i, per tant, d’una atenció que vagi més enllà de les urgències, de l’escolarització, de l’accés als ajuts que els permetin sortir del cercle tancat en què es troben i encara més de la regularització de la seva situació a Espanya en el cas dels immigrants no comunitaris. 

Ampliar l’abast de la figura de l’empadronament de persones sense domicili fix, prevista en principi per als sensesostre, és l’alternativa més viable per pal·liar aquesta situació, però només l’Ajuntament de Barcelona l’està utilitzant per a les tipologies diferents de residents en vivendes de forma irregular. No hi ha motiu per no estendre aquesta aplicació flexible de la llei, sempre amb el control dels serveis socials, perquè, com adverteixen les entitats que treballen amb aquests col·lectius, el padró és un dret que permet l’accés a altres drets.