Anar al contingut

Dues mirades

El naufragi

JOSE LUIS ROCA

Sánchez Ferlosio va telefonar a un amic, hores abans de morir, per acomiadar-se'n amb uns versos memorables

Diuen que Rafael Sánchez Ferlosio, des de l’hospital, va telefonar a un amic, hores abans de morir, per acomiadar-se'n amb uns versos memorables. No és poca cosa saber de quin poema es tractava. Ho va confessar Tomás Pollán, l’amic. Diu que li va recitar, de memòria, 'L’infinito', de Leopardi, una peça intensa i emotiva, íntima i filosòfica, uns hendecasíl·labs gloriosos en els quals el poeta explica que contempla el paisatge des d’un turó solitari, més enllà dels arbustos que li tapen la vista. Seu i mira i es deixa amarar pels "sobrehumans silencis" i la quietud extrema d’aquell espai amable. Hi ha tanta placidesa, en l’elevació dòcil de Recanati, que fins i tot el cor s’espanta. El vent udola entre les fulles i el diàleg amb el silenci "infinit” fa que el cor mitjà s’espanti, i és aleshores quan arriba la percepció de l’eternitat, en un vaivé d’estacions mortes i de "la present i viva estació”. Així, en aquesta immensitat, el pensament s’ofega. "I el naufragi", per a Leopardi, "és dolç en aquest mar".

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Fa un segle que el poeta el va escriure (el recita Gassman en una imponent gravació) i ara ha ressonat en la veu agònica de l’escriptor que va trobar la llengua "després d’anys de gramàtica". ¿Què va dur Ferlosio a recordar els versos en el llindar de la mort? No ho sabrem mai. Només sabem que és aquí on es fonamenta la pàtria fèrtil de la literatura: en el lligam de les síl·labes on naufraguem plegats.