Puyal i el català

Quan encaràvem la Transició i fèiem els primers passos de la normalitat democràtica, estava tan estesa la consciència de la degradació del català que no pocs mitjans, entre ells els públics, a càrrec de l’Estat, i aquest diari com a pioner entre els privats, dedicaven programes i pàgines senceres a la seva rehabilitació. L’idioma proscrit pel franquisme havia de recuperar posicions en la vida pública i vigor intern. El comunicador que millor va entendre el repte va ser Joaquim Maria Puyal, a qui recordo assegut als bancs on estudiàvem Filologia. El català, segons Puyal, havia de ser natural, comprensible i innovador. S’havia de crear un univers lèxic i expressiu arrelat en la parla popular. Això mateix predicava amb unes altres i justes paraules, l’enyorat Jaime Gil de Biedma quan afirmava que el català no havia de ser un idioma redundant.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Mig segle més tard, es pot afirmar amb tota contundència que cap professional dels mitjans de comunicació, cap, ni dels públics ni dels privats, ha seguit ni l’exemple de Puyal ni l’amable consell de Gil de Biedma. Uns parlen o escriuen millor que d’altres, però ningú s’ha preocupat per millorar l’expressivitat i la sintaxi. Al contrari, el català es degrada al principi lentament, ara ja de forma més accelerada i gairebé inexorable. El procés de convertir el català en un idioma redundant, és a dir, calcat del castellà, està més a prop de culminar que el procés polític

Sigui per lleis assimilacionistes o pel seu propi pes, el castellà és un idioma que disposa de moltes facilitats per imposar-se. El català, en canvi, és una llengua d’adhesió que no para de perdre adherència, tant perquè es torna superficial i redundant –deixa d’expressar una visió particular del món, aliè o propi– com perquè els seus professionals, inclosos els de la cultura obsessionats amb fer pessigolles al jo, han abandonat la missió de flagel·lar les contradiccions de la seva societat.