Anar al contingut

Vigílies electorals

Israel: dilemes estratègics

Israel: dilemes estratègics

Pere Vilanova

Ja ningú parla, en la societat israeliana, de cap pla de pau ni de dos Estats

Més enllà d’aquests resultats electorals, i de les recurrents dificultats per formar governs de coalició, és interessant explorar algunes qüestions de futur a les quals fa front Israel. Per fer-ho ens hem de remuntar a la seva peculiar trajectòria. Alguns parlen de paradoxes, Israel mai ha sigut tan fort, i alhora creuen que hi ha grans incerteses a l’horitzó. En realitat la història no és ni filantròpica ni justa, o ho és a favor d’uns i no d’altres. Per exemple, en aquestes eleccions, com en les anteriors i les anteriors, des del final de la segona intifada el 2006, la variable palestina ha anat desapareixent de l’equació de les successives campanyes electorals.

Ja ningú parla, en la societat israeliana, de cap pla de pau, i cada vegada menys, de la famosa “solució de dos estats”. Els israelians no hi creuen, i els palestins, tampoc; els de Cisjordània per uns motius, els de Gaza per uns altres. Pels israelians actuals, des del 2006, la construcció del mur i una fèrria repressió selectiva (a Gaza, com podem veure cada dia, no tan selectiva), la constant expansió dels assentaments, l’evidència innegable que la Unió Europea en aquest tema avança tan dividida com en tots els altres (excepte potser el ‘brexit’) i la loteria d’una presidència Trump que ha donat ales a Netanyahu, tot va en la mateixa direcció.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Israel ha resolt, en termes de relacions entre estats, les seves relacions amb gairebé tots els països àrabs. El primer ministre israelià ha orientat la seva política exterior –amb la certesa que Trump i el Congrés dels EUA l’avalen–, i ara s’entén la mar de bé amb Hongria, Rússia, Turquia, Egipte i fins i tot Oman.  Israel, com mai en els últims 70 anys d’història, manca ara del que en la seva terminologia de seguretat es diu “amenaça estratègica” a la seva supervivència. Per això Netanyahu va haver de fer aquella presentació davant l’Assemblea General de les Nacions Unides amb un gràfic infantil que deia que l’Iran estava a mig pas (5%) de tenir armes nuclears.

Per descomptat, el Mossad, l’Aman (intel·ligència militar) i el Shin Bet (seguretat interior) continuen estant molt ocupats. Però en termes estratègics, és a dir, a molt llarg termini, una de les poques hipòtesis que inquieten aquestes agències i alguns investigadors seria: ¿què passaria si a poc a poc la part palestina anunciés que ja no creu en la solució de dos estats, que de fet hi renuncia? No és poca cosa, vagin a Ramal·lah, parlin amb els uns i els altres, i a Israel parlin amb ‘think tanks’ o departaments universitaris dirigits per exmilitars de molt alt rang, o polítics (retirats) de la vella guàrdia. Una demografia que ja avui col·loca Israel davant el panorama següent: Israel i els seus assentaments, Cisjordània i Gaza ocupades o tancades, i més o menys sis milions de jueus davant cinc milions i mig (i pujant demogràficament) de palestins que diuen “aquí estem, aquí ens quedem”.