Anar al contingut

L'estratègia del sobiranisme

La reinvenció del 'peix al cove'

La reinvenció del 'peix al cove'

Josep Martí Blanch

Poden ja comptar-se amb els dits els que creuen que la independència és als seus últims cent metres

El sobiranisme no passa la prova del cotó fluix de la coherència des de fa temps. Suspèn cada nou examen de realitat. Incapaç, com alguns adolescents, d’acceptar el seu propi cos. No els agrada el que veuen al mirall i l’amaguen fins que s’hi acostumen.

Poden comptar-se ja amb els dits els que creuen fermament en la unilateralitat o que la independència és als seus últims cent metres. Que siguin pocs no vol dir que no siguin vistosos. N’hi ha de molta fatxenderia, com el president de la Generalitat, Quim Torra, o el vicepresident del Parlament, Josep Costa. Afegeixin alguns diputats més i activistes i 'influencers'. Però aquí s’acaba. A la majoria dels que segueixen defensant aquesta posició els agrada dir que no són polítics. Efectivament, no ho són; allà hi ha els exigus resultats que els acompanyen per demostrar-ho. Un apunt, Carles Puigdemont no està en aquesta facció ni en cap altra. Està en la seva pròpia, el que no vol dir que no li siguin útils els que continuen dient, com ell els dies parells, que la república ja està proclamada.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Esquerra, el PDECat, JxCat, la Crida, la CUP; triï l’actor que prefereixi del repòquer que conformen. Observarà que tots accepten majoritàriament la realitat a través dels fets. Amb matisos propis de cada família, és clar. Però s’assumeix el marc legal existent. La independència és ara una ambició i un desig que s’allunya afortunadament del camí triat el 2017.  A porta tancada la independència ja és com acabar amb la gana al món. Una cosa bona que es desitja, però que no s’entreveu en l’horitzó.

I tot i així, tots ells es resisteixen a ajustar l’estratègia política a allò que ara ja accepten, uns de forma natural i d’altres de mala gana. Que la paret de l’Estat no era de cartró pedra, que envestir-la de cap era una temeritat i que Catalunya, en el seu conjunt, és tan matisada que no permet confondre el tot amb una part. Diguem que només ERC parla perquè se l’entengui i, tot i així, sovint, continua cedint a l’impuls de l’escapisme verbal.

El 1993, la campanya de CiU per a les eleccions generals es va desenvolupar amb el lema 'Ara, decidirem'. Volia convèncer els votants que la formació convergent era útil i que els seus diputats serien imprescindibles per a la formació d’un Govern a Madrid. El PSOE de Felipe González va poder allargar la seva agonia fins a 1996 gràcies a CiU. La influència es va mantenir quan el PP de José María Aznar va substituir els socialistes. En el primer mandat de la dreta –recordaran el Majestic que ningú té el coratge de reivindicar– també els vots convergents van ser els que van apuntalar el Govern popular des del centrisme.

ERC ve a dir el mateix que CiU el 1993, però sense corbata i JxCat tampoc aspira a més

ERC, amb Rufián al capdavant, ve a dir el mateix que CiU el 1993, però sense corbata, menys vocabulari i menys coherència. JxCat, amb Laura Borràs liderant el seu cartell, sap que tampoc aspira a res més, per molt que el seu gest sigui més aparatós i amenacin amb el bloqueig. Si s’il·luminés l’escenari i quedessin a la vista els tramoistes, ‘Ara, decidirem’ podria ser l’eslògan de campanya d’uns i amb menys entusiasme també dels altres. Els canvis estructurals que ha provocat el procés no han servit per alterar la lògica principal de la política en democràcia. Compten vots i compten majories. I en aquesta tessitura, ‘Ara, decidirem’ és un exercici de realisme.

Atrapats en la mateixa incapacitat d’acceptar explícitament que aquesta sigui l’oferta real de l’independentisme (deixant de banda la marginalitat electoral de Front Republicà) viurem setmanes d’inflamació emocional pròpia d’una campanya electoral.  I hi ha motius per a aquesta inflamació. D’una banda, els tres genets de l’apocalipsi –real– (Vox, el PP i Cs) cavalcant el vell corser de l’anticatalanisme més desacomplexat. Per una altra, l’evolució del judici al Suprem que ja ha despullat el desvergonyiment amb què han actuat els poders de l’Estat per privar de llibertat de manera preventiva als jutjats. Afegeixin la Junta Electoral, amb un zel desmesurat que la porta a l’extrem de posar morrió als periodistes. Així, l’emprenyament continua sent fàcilment explicable. Però que la boca del volcà faci olor de sofre no significa que hagi d’entrar en ebullició. S’està, a poc a poc i amb mala lletra, reinventant el nou 'peix al cove' del sobiranisme. No pot ser el de l’autonomisme en els seus plantejaments i objectius, però utilitzarà arts similars. Cèrcol, arrossegament, tremall, palangre i almadrava. Va sent hora.