Lluna minvant

Tot és evanescent. Tot s’esvaeix. També els croissants amb punxes, amb banyes, en forma de mitja lluna. L’altre dia Pau Arenós en parlava en aquest diari, en una crònica molt divertida gràcies a la qual ens assabentàvem que, en una percaça recent, no hi havia cap croissant d’aquesta mena entre els 10 millors croissants de París, que hem de suposar que és la Meca d’aquest tipus de “pastís petit”, que és com el descriu el diccionari. I afegeix: "En forma de mitja lluna". La forma tradicional sembla que ha desaparegut o, si més no, ha minvat d'una manera notable.

El problema és més important del que sembla, tot i que segur que, al món, hi deu haver tres o quatre coses més transcendentals que aquesta. Em fa pensar en allò que deia Thomas de Quincey: "Comences amb un assassinat i acabes faltant a missa els diumenges". És a dir, la (de)gradació de les formes. Hi ha arguments contra les banyes (la millor fermentació i conservació del croissant allargat, la facilitat per farcir-lo), però hi ha un aspecte a favor del tradicional que ja apuntava Arenós i que té a veure amb la semiòtica: el significant (la lluna) i el significat (que creix). ¿Com dibuixem un croissant? I encara més: ¿quina és l’emoticona del croissant? Hi rumiïn amb atenció i s’adonaran del frau. ¿I aquell plaer inconfessable de menjar-lo començant per les banyes escapçades o deixant les banyes per al final, separades educadament del tronc?