Anar al contingut

L'ús de pantalles pels nens

De la regla del 2x2 a la tribu digital

De la regla del 2x2 a la tribu digital

Liliana Arroyo

L'obsessió per comptar les hores que ens connectem desplaça preguntes claus sobre com i per a què

Ja ho comencem a entendre. Els mòbils són dispositius dissenyats per enlluernar els nostres sentits i distreure’ns contínuament. Sons, notificacions i icones de colors disposades a posar a prova la nostra atenció. Com a reacció a aquesta “crisi digital de l’atenció”, Tristan Harris va sortir de Google per impulsar el moviment Time Well Spent (‘temps ben fet servir’), una oenagé que pretén conscienciar sobre la necessitat de reconquerir les nostres vides recuperant la sobirania sobre el nostre temps i atenció. Són els precursors de l’‘screen time’: una espècie de resum setmanal que registra quantes hores tens la pantalla activa i en quines aplicacions. Ara el porten de sèrie tant Android com IOS. És molt recomanable posar-te davant el mirall i adonar-te dels teus hàbits –i més divertit encara jugar a endevinar-ho primer i contrastar amb l’‘app’ després–.

Moltes famílies el van començar a utilitzar per limitar els seus menors, en línia amb l’estesa preocupació per l’“addicció a les pantalles”. Patologies a part, ¿estarem dient addicció a l’absència d’educació? D’una banda, no està demostrat científicament que siguin nocives ‘per se’ per al desenvolupament d’un cervell en creixement. D’altra banda, podem afirmar que desafien constantment l’autocontrol a qualsevol edat. La pregunta fonamental és com educar en una cosa que ni tan sols els adults han resolt.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Davant de problemes complexos proliferen receptes simples. L’Associació de Pediatria va recomanar la regla del 2x2: res de pantalles fins als 2 anys i només 2 hores al dia fins que arribin a la majoria d’edat. Afortunadament, ja l’han retirat. L’obsessió per quantificar les hores que estem connectats està desplaçant les preguntes fonamentals sobre el com i el per a què. Pots deixar-li la pantalla dues hores al dia o per fraccions de 15 minuts, però l’important és com s’hi relacionen, quina activitat fa i si és adequada per a la seva edat. Pot estar interactuant amb amics, mirant un capítol de la seva sèrie favorita o jugant a construir civilitzacions amb una comunitat ‘online’. Com tu. Si féssim una llista de tots els usos que donem a la pantalla un dia, potser la conclusió seria canviar ‘pantalla’ per ‘central d’activitats’.

Entenc que la criança avui és summament complexa: a més de bregar amb tot el que porta l’existència física, cal sumar-hi la dimensió digital. I això segon, impossible de deslligar del primer, és fonamental. Aprendre bons hàbits digitals és un dret per als fills i un deure per als pares. En un ideal de criança connectada els grans acompanyen els seus petits, els introdueixen i els mostren com fer-ne un ús responsable i constructiu. S’asseuen per exemple a jugar al videojoc amb el seu adolescent, o pregunten a la criatura pels seus ‘influencers’ i què els agrada d’ells. També s’interessen per les ‘apps’ que utilitzen i amb qui. Però no totes les llars estan en la mateixa condició per ser idíl·liques. La falta de temps, de consciència, de referents –o tot plegat– evidencien les barreres.

Algunes llars confien que la pantalla faci de cangur, com al seu dia la tele o la ràdio

Mirem els fills de Silicon Valley: viuen en cases on hi ha molta consciència i porten els seus fills a escoles on regna l’analògic. Potser aquests pares no tenen temps ni referents, però sí els diners i la inquietud de trobar els millors exemples per conrear les ments de la seva descendència. A l’altre extrem d’aquesta llar, podem tenir famílies d’aquesta mateixa zona però que descendeixen dels que extreien el silici, abans que la vall fos el melic tecnològic del món. En aquestes llars confien que la “pantalla” fa de cangur, com al seu dia la tele o la ràdio. La fractura digital és també una bretxa de classe. Els fills dels desenvolupadors fan esport o aprenen a meditar mentre que els altres tenen via lliure per quedar-se davant el dispositiu, esperant que tornin mares i pares de treballar perquè les altres mares i pares puguin continuar desenvolupant estris addictius.

Entre els dos extrems hi ha una àmplia varietat de grisos, però és urgent que ens posem amb l’educació digital. Comença per fer-nos les preguntes adequades a casa i l’escola, però també per reclamar el debat social. Altrament, el món continuarà dividit entre els conscients i els alienats digitals. Cal implicar la indústria i les administracions. Amb Jordi Jubany comencem per llançar un manifest, perquè estem convençuts que urgeix forjar una nova cultura digital per a la tribu.