04 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

La mare de S

La mare de S

Ana Pastor

Veient la cara de la filla, sé que d'aquí a uns anys continuarà mirant la seva mare amb l'admiració i el respecte que ja s'ha guanyat

S és especial. Ara té 9 anys. Però vaig saber que ho era quan era només una nadó. Aquells primers dies la seva mare em deia de broma que em deixava entrenar la maternitat amb ella. Poc temps després, en tan sols unes setmanes, em va tocar a mi. Solíem riure llavors del fàcil o dificíl que seria exercir el nostre nou paper.

Els fills et plantegen reptes inimaginables. T’obliguen a enfrontar-te a pors que no sabies ni que existien. Pors que quan apareixen fins i tot et produeixen dolor físic. Pors que has d’aprendre a combatre a base d’equivocar-te i encertar. Un aprenentatge constant en el qual no pots aturar tots els cops.

Aquella cabellera negra i de punta de S tot just néixer era com un presagi de la personalitat que va desenvolupar quan es va anar fent més gran. Recordo el primer dia que la vaig agafar en braços. Tan menuda. Tan seriosa i atenta. Semblava que escoltava la conversa que la seva mare i jo estàvem tenint. En el meu record està fins i tot, potser exagerat, un petit decantament de cap quan el nostre to es posava intens. Potser era per la girafa de goma que tant li agradava. O potser era per nosaltres. Qui sap.

Ja llavors parlàvem del poc que sabíem de la vida. De com convertir les nostres debilitats en fortaleses. De com al fer-ho estaríem també explicant als nostres fills com som i com no volem ser. A qui volíem assemblar-nos i a qui no. Parlàvem de la importància de l’esforç, però també que, quan arriba, cal reconèixer-ho. No premiar-ho però remarcar-ho com una eina de motivació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La tendresa d’aquella nadó amb cabellera negra segueix avui als seus 9 anys intacta. I també aquestes ganes de saber-ho tot. Quan la seva mare i jo parlem ella està pendent. No interromp. No intervé gaire. Més aviat sembla com si volgués retenir el que escolta. Mou el nasset sota les ulleres de color morat quan es riu d’algunes de les nostres tonteries. Però, sobretot, mira la seva mare amb una admiració que m’emociona. Conec els seus esforços. Conec bé la de vegades al dia que es pregunta si ho estarà fent bé. El seu constant aprenentatge per no ficar la pota, una cosa impossible a qualsevol terreny i més quan es tracta dels fills.

Avui he recordat S i la seva mare. De quan parlàvem de com ens veurien els nostres fills quan es fessin més grans. Del que pensarien de nosaltres. I avui veient la mirada de S sé que la seva mare encerta fins quan s’equivoca. I sé que d’aquí a uns anys, quan S continuï tenint aquesta personalitat tan especial i tot i que la seva cabellera negra no segueixi sent la mateixa, continuarà mirant-la amb l’admiració i el respecte que ja s’ha guanyat