El judici al procés
La primera esquerda
Els dos discursos que s'expressen en el judici al procés avancen amb la voluntat expressa de divergir tant com puguin i d'alimentar la confrontació per fer gairebé impossible un punt de retrobament
zentauroepp47258324 declaraci n de manel castellv en el juicio del proces190307170836 /
Una vegada acabades les declaracions i les preguntes de la fiscalia i de la defensa tant de les persones processades com dels testimonis polítics de màxim relleu, que es van comportar com era previsible, es podia esperar que els posteriors interrogatoris ens aportessin algunes novetats i sorpreses. Del seguiment del judici fet a través de les notícies televisives i la premsa escrita, confesso que tinc la sensació de no haver après absolutament res en relació amb el que s’havia anat publicant i dient sobre l’1-O i els esdeveniments previs i posteriors. Hi ha dos relats paral·lels, el dels independentistes i el del Govern de l’Estat, per simplificar, que avancen amb la voluntat expressa de divergir tant com puguin i d’alimentar la confrontació de les respectives clienteles i simpatitzants per fer gairebé impossible un punt de retrobament.
Per als uns tot és donar compliment al mandat del poble, posar urnes, actuar pacíficament i aplicar la democràcia, per als altres es tracta de violació de la Constitució i l’Estatut, de no acatar les resolucions del Tribunal Constitucional i d’utilitzar la violència i la coacció, a més de malversar diners públics.
Els testimonis dels comandaments policials, així com del delegat del Govern central i de la secretària judicial encarregada del registre a la Conselleria d’Economia, van contribuir a reforçar el relat acusatori i van aportar valoracions i sentiments personals comprensibles, com la por i l’angoixa de sentir-se assetjada o la lògica indignació per la pintada en una paret de Girona contra el delegat que va esborrar la seva filla. La percepció, per part dels comandaments policials de l’Estat, sobre la no implicació dels Mossos ja era coneguda i no hi van aportar gran cosa els detalls i les justificacions exposades. També era d’esperar l’anecdotari del senyor Millo respecte a uns actes de violència que, de no viure a Catalunya en aquests moment, podries pensar a Belfast o el País Basc.
Érem, doncs, al mateix lloc, amb més detalls i sensacions, però sense canvis substantius en l’enfocament i recorregut dels diversos testimonis presencials, que no mostraven nerviosisme ni gaires dubtes o vacil·lacions. Podríem dir que tothom feia el que s’esperava i se li havia aconsellat.
La sorpresa va sorgir, no obstant, dijous de la setmana passada, i el seu protagonista va prosseguir amb la seva declaració dilluns, amb les inevitables especulacions sobre les pressions que pogués haver rebut durant el cap de setmana. Un veterà comissari dels Mossos, de la unitat d’informació, va explicar, nerviós, que tenien notícies de possibles infiltracions de grups violents el dia 1-O i que van aconsellar en dues reunions amb els màxims responsables de la Generalitat la suspensió de la convocatòria i van advertir que els dispositius policials eren insuficients.
Veurem com segueix, i que dirà aquest dijous el senyor Trapero, cap dels Mossos aquells dies. S’ha obert una esquerda i tothom s’hi ha abalançat a sobre. ¿Perquè és la primera, o perquè és important? Ho anirem seguint.
