Anar al contingut

Al contraatac

Sisplau, pareu.

JULIO CARBO

Sisplau, pareu.

Xavier Sardà

En el procés es passa de traïdor a heroi i viceversa en un moment i, per si fos poc, ara estem assistint a l'assenyalament públic de l'enemic

L’independentisme abusa de contradiccions i baralles, amb la seguretat que el seu electorat l’hi perdonarà tot.

Rufián va assenyalar Puigdemont com a traïdor amb les 155 monedes de plata, quan volia convocar eleccions. En aquell mateix moment, Oriol Junqueras demanava a nombrosos empresaris que pressionessin Puigdemont perquè convoqués eleccions. El periodista Oriol March confirma set peticions al seu llibre ‘Los entresijos del procés’.

Rufián no saluda Santi Vila per ser el membre del Govern que més va intentar aconseguir un acord, mentre Oriol Junqueras diu que sempre va buscar i buscarà l’acord.

Puigdemont manifesta que hi havia un acord per marxar, mentre Junqueras diu que n’hi havia per quedar-se.

Puigdemont ha escrit al seu llibre que el 28 d’octubre del 2017 es va reunir “en cert lloc de la província de Girona amb Marta Rovira i Vergés, la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que acaba de parlar amb els membres del Govern a l’exili i amb altres persones. Ens vam trobar per decidir quins passos convenia seguir ara. Després d’analitzar la situació, vam concloure que la millor opció també era exiliar-nos. Això és el que vam decidir. Jo trio anar a Brussel·les, perquè és la capital d’Europa”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En canvi, en una entrevista, ‘Crític’ li va preguntar a Oriol Junqueras si hi havia un acord perquè tots els consellers anessin el dilluns 30 d’octubre a les seves conselleries. Junqueras va respondre: “Sí. Jo hi vaig anar. Josep Rull, el primer, també, de bon matí. Altres consellers també eren allà a primera hora”.

Es passa de traïdor a heroi i viceversa en un moment. Només fa falta un tuit o l’absència d’una salutació. Aquell 26 d’octubre, Puigdemont va passar d’heroi a traïdor i de traïdor a heroi. I per si fos poc, ara estem assistint a l’assenyalament públic, amb més acarnissament, dels considerats enemics. ¿Això era la revolució dels somriures? ¿Junquerisme és amor?

Vicent Partal, biògraf i soci de Puigdemont, ha explicat com es va arribar a la DUI: “Suposo que tots som conscients que la República es va proclamar, també, perquè els uns pels altres ningú volia assumir el paper del covard que li impedís guanyar les següents eleccions... de l’autonomia espanyola!”

Andreu Mas-Colell ha donat més detalls a l’‘Ara’: “L’explicació més plausible del que hem fet és, simplement, que no sabem parar i, encara més greu, que no sabem que no sabem parar. Ens posem objectius i terminis poc realistes, ens carreguem d’emocions, ens enroquem en la rivalitat i la desconfiança entre les formacions independentistes, i acabem prenent decisions poc sàvies i, de tant en tant, suïcides”.

Sisplau, pareu. Traïdors i enemics, teniu tota la meva consideració.