Anar al contingut

Peccata minuta

Fan por

Andreu Dalmau

Fan por

Joan Ollé

De los Cobos i Millo, testimonis al judici del procés, tenen una ombra inquietant del passat que continua gravitant sobre ells

Dos dels testimonis que van comparèixer dimarts passat davant el Tribunal Suprem tenen ‘un passat’, una ombra inquietant que continua gravitant sobre ells. Diego Pérez de los Cobos llueix a la pitrera dos grans medallons al mèrit antidemocràtic.

El primer: el 23 de febrer de 1981, encara menor d’edat i vestint camisa blava, es va presentar a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla (Múrcia) per posar-se a disposició de les pistoles d’Antonio Tejero, no Josep Lluís Trapero. Potser avui, sentint una profunda enyorança dels cops d’Estat en tota regla intenta per tots els mitjans subterranis al seu abast que l’1-O sigui jutjat com una rèplica del seu fallit 23-F. I el segon: el 1992 va ser un dels sis guàrdies civils processats per tortures al basc Kepa Urra, suposadament vinculat a ETA; tres van ser empresonats, ell no. Si alguna vegada el colpisme armat i la tortura van formar part de les seves fantasies, no és estrany que la mà d’hòsties que els seus agents van repartir a Catalunya li semblessin delicats massatges hawaians.

Enric Millo és d’un altre pelatge. Tot i que nascut a Terrassa, va ser un ‘senyor’ de Barcelona, i amb el ‘seny’ per bandera va actuar des de 1995 com a diputat de la UDC de Josep Antoni Duran Lleida fins al 2003, any que CiU va decidir no presentar-lo com a número u per Girona. Després de coquetejar amb ERC i ser rebutjat (assegura Joan Puigcercós), es va deixar caure, per plena coherència, als braços del PP, on el 2010 va aconseguir el seu objectiu gironí: ser algú, fos amb qui fos. El 2016 va ser bé rebut a Catalunya com a delegat del Govern, on Millo va saber lluir la millor cara del PP durant els més procel·losos dies del procés, fins al punt cavallerós de demanar disculpes per la xarcuteria perpetrada per les seves forces de seguretat. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Dimarts passat, Millo va ser una altra persona, menys persona, malaltís per demostrar als seus –ara al bonic Pablo Casado- que la seva debilitat va ser només passatgera, un mal moment, i que comptin amb ell per al que calgui: la seva experiència catalana, sempre amb el somriure als ullals l’havia doctorat en el noble art del camaleonisme. Davant el magistrat Manuel Marchena, Millo va declarar que, a l’arribar a casa després del dia dels fets, la seva filla, que havia vist les imatges per televisió, li va preguntar a llàgrima viva: “Papa, ¿però què heu fet?”. Potser perquè la seva filla no es tornés a espantar, a la sala del Tribunal Suprem es va suscitat no mostrar el seu nou rostre per la tele. Fa por. Fan por.