Guanyadors a la defensiva

Que l’Estat és el guanyador de l’intent d’aconseguir la independència la tardor del 2017, o que almenys té plena consciència d’això, està fora de tot dubte. Catalunya continua formant part d’Espanya i les autoritats autonòmiques, diguin el que diguin, mantinguin de cara a l’opinió l’actitud que mantinguin, se sotmeten més que mai els últims anys al compliment estricte de la llei. El judici als líders del procés és una advertència que tenen molt en compte.

Ara bé, dins dels organismes de l’Estat hi ha divisió d’opinions sobre l’abast de la victòria, i per tant, del’escarment  que més convé. La divergència prové de la consciència, més o menys difusa a Madrid, que el judici no tanca el conflicte. Amb més exactitud, conclou una etapa, la del partit d’anada, però és possible que contribueixi a determinar les condicions i l’abast del partit de tornada. Un excés diguem de rigor en les condemnes podria satisfer les ànsies de molts dels partidaris d’un càstig exemplar, però alhora podria agreujar la situació i afavorir unes clares majories independentistes a les urnes que fins ara no s’han produït. D’aquí que els perdedors, és a dir els encausats, hagin decidit passar a l’ofensiva tot i que els pugui perjudicar en les sentències. D’aquí que els guanyadors, començant pel president del tribuna, Manuel Marchena, es mantinguin a la defensiva.

Notícies relacionades

Millo o la venjança de Villabajo

¿Per què es protegeix els fumadors?

Sempre excessiu en les formes, es tracti del que es tracti, l’antic delegat del Govern, Enric Millo, va començar arrogant i a l’atac, però a final es va quedar sense paraules i va haver de ser auxiliat pel president del tribunal gairebé a cada no resposta que donava alsadvocats de la defensa. Els altres testimonis d’aquest dimarts, alts càrrecs de l’Estat, es van limitar a complir el seu paper amb diligència i sense estridències. A diferència de l’extralimitat Millo, ells no són els encarregats d’elaborat el relat, sinó a tot estirar de remarcar-lo. Juan Antonio Puigserver, un dels responsables del Ministeri de l’Interior en aquelles dates, va passar de puntetes per la sala com si no es volgués mullar. Diego Pérez de los Cobos va ratificar les acusacions amb fredor funcionarial.

Tot i que quedin moltes sessions del judici per davant, els paràmetres de la fiscalia, els acusats, les defenses i el president del tribunal han sigut fixats i res condueix a pensar que es moguin un mil·límetre d’uns plantejaments ja consolidats. Rumb rectilini i velocitat inalterable de creuer. Potser no van del tot equivocats els qui intueixen que les sentències poden tenir un component polític. Poden dependre tant o més del resultat de les pròximes eleccions generals –i del clima social i polític que puguin contribuir o no a generar– que del desenvolupament de les sessions. Si el tripartit de dretes no obté, com és previsible, la majoria absoluta al Congrés, hi pot haver alguna sorpresa, en forma de sentència menor a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i fins i tot alguna concessió de llibertat provisional a Oriol Junqueras i algú més a l’espera de la sentència. Ambivalència per desconcertar i per dividir.