07 d’abr 2020

Anar al contingut

VOT PARTICULAR

Millo o la venjança de Villabajo

Condemnat a Girona a l'ostracisme pels qui abans van ser dels seus, l'ex delagat del Govern emergeix com el relat més afilat contra els acusats

Carles Cols

Millo o la venjança de Villabajo

Si Miroslav Djukic hagués xutat aquell penal del 1994 com Enric Millo ha encarat en el Tribunal Suprem els qui durant anys van ser els seus companys d’aventures parlamentàries, amb qui pot ser que en algun moment mantingués fins i tot una certa amistat, el Deportivo de la Corunya tindria una Lliga més en el seu palmarès. Després que, la setmana passada, la que va ser la seva mentora, Soraya Sáenz de Santamaría, fes com Bebeto, s’amagués, Millo ha sorprès la defensa. No ho han reconegut a la sala. Ho han dit als passadissos. No té, doncs, valor jurídic. El té per al xup-xup periodístic.

La seva mentora va optar per ser Bebeto i davant el tribunal es va arrugar, però Millo no ha sigut Djukic, sinó que ha encarat els acusats

En la jornada prèvia i en aquesta mateixa secció s’oferia un primer apunt de la trajectòria política del personatge, un polític capaç de deixar la representació parlamentària del CiU, demanar feina a Esquerra i acabar en el PP. Faltava la trajectòria més íntima, indispensable per contextualitzar per què Millo ha passat per la cadira dels testimonis com el Gran Throwdini per les pistes del circ. Diuen que era el millor llançador de ganivets del món.

És un home odiat per l’independentisme. Després de 27 anys de residència a Girona, ha hagut de deixar la seva llar. Durant la seva etapa com a delegat del Govern, les vistes des del seu despatx ja no eren les d’abans. El Palau Montaner, un bombó modernista en la confluència dels carrers de Mallorca i Roger de Llúria, es va despertar fortificat un dia de setembre del 2017, o potser abans, i així es va quedar, envoltat per tanques dissuasives i policies amb arma a la mà. En certa manera, Millo és un català prototípic d’avui dia, amb la meitat de la família molt ‘indepe’. Si fos al revés, també seria un català corrent. La seva singularitat és que el seu nom, com ha recordat en la seva declaració, ha aparegut en parets de Girona. “Millo mort”. Aquí la defensa ha intentat caçar-lo. “¿Com a delegat del Govern, va investigar i va identificar l’autor de la pintada?”. Com ja s’ha dit abans, Millo no és Djukic. “No, però sé qui la va haver d’esborrar: la meva filla”.

Ni l’enciclopedista del procés més fidel havia sentit parlar del truc del Fairy, acudit del dia en les xarxes socials

El cas és que el Quique, com coneixien els seus companys d’escola aquell noi més interessat pel llustre de les seves sabates que per la vida escolta, ha consolidat amb formigonera la tesi de la rebel·lió que proposa la fiscalia, sense que quedi clar si la defensa ha aconseguit remarcar com és d’aluminosa aquesta arquitectura jurídica. Ha ofert un relat molt adjectivat de la realitat catalana durant els mesos de setembre i octubre del 2017. Ha tingut, per moments, la teatralitat d’una venjança, no la d’Edmundo Dantés, tampoc la de Renato (la nova identitat de Don Mendo després de la traïció de Magdalena), sinó la de Villabajo. Sembla que ha sigut un dels acudits de la jornada en les xarxes socials, aquell lloc que en el millor dels casos és la caverna de Plató, i en el pitjor, cavernícola. Els ho explico molt breument.

Karatekes

Millo ha relatat l’1-O a partir dels testimonis que va aconseguir dels agents en els dies posteriors al referèndum. Ha sigut llavors quan ha revelat el que cap enciclopedista del procés recorda haver sentit mai, que en alguns punts de votació els manifestants més hostils van regar el terra amb Fairy i que quan els agents relliscaven els trepitjaven sense compassió. Tant esglai ha causat aquesta versió tarantiniana de l’enfrontament entre Villarriba i Villabajo que després gairebé ha passat inadvertit el que ha afegit, que entre els qui defensaven les urnes hi havia karatekes.

És una pena no recordar aquí i ara l’autor de la cita, però aquesta diu que cada època construeix les seves pròpies ruïnes i, Fairy al marge, el retrat de la societat catalana que ha ofert Millo a partir de la seva experiència professional, familiar i social és la d’un Partenó, concretament, a partir del 1687, quan els venecians el van destruir a canonades.

Afegeixin una altra estrofa al llop de Goytisolo per a l’‘indepe' simbòlic que, amb insistència, exhibeix la defensa

L’ex delegat del Govern no ha utilitzat el mot ‘rebel·lió’ en cap instant de les seves quatre hores de declaració, però aquest ha sigut, en essència, el fil argumental del seu relat, que hi havia un pla per consumar la independència, maldestre, però un pla, i que hi va haver més violència de la coneguda, tesi que ha defensat fins i tot quan la defensa ha remarcat que el famós 20 de setembre, a la Conselleria d’Economia, no hi va haver cap detingut i que en tot l’1-O només es va arrestar cinc persones.

Abans de concloure, una postdata. Afegeixin una quarta estrofa al conte del llop bo de José Agustín Goytisolo, el de la bruixa bonica i el pirata honrat, perquè la defensa dels líders independentistes insisteix a remarcar en cada ocasió que pot ser que el 27 d’octubre no es proclamés la independència de Catalunya. Hi havia una vegada un independentista simbòlic... Segons Millo, “ningú a Catalunya va creure que la declaració fos simbòlica”. Ha sigut l’últim ganivet que ha llançat abans del torn de la defensa.