Anar al contingut

APUNT

Gràcies sempre, Galindo

Gràcies sempre, Galindo

Xavier Sardà

Diuen que la intel·ligència és la capacitat d’aclimatació. Tu has sigut intel·ligent. Molt. No sé què més dir perquè estic trist i emprenyat. Últimament he llegit que “la vida no hauria de començar, però si comença, no hauria d’acabar”.

Ens coneixíem des que jo era baixet com tu (sempre fèiem la conya), i deien que no tenies gaire esperança de vida. Es van equivocar.

Mai oblidaré la teva explicació que un dia, a l’hora del pati, et vas adonar que no creixies. Va ser un moment concret. Assegut a l’escola i mirant els altres es va produir l’instant essencial. No vas créixer físicament, però sí personalment, culturalment i professionalment.

Em sap greu que diguin que jo et vaig descobrir a 'Crónicas marcianas’. Estaves descobert per la ràdio amb el teu Paulinet, que era un meravellós ninot de ventríloc amb actuacions màgiques davant del públic. Estaves descobert pel teatre amb obres igualment memorables de Pirandello, Benet i Jornet i el musical 'Snoopy'. Estaves descobert com a regidor de teatre i com a amant i erudit del cine i de l’òpera. Jo no et vaig descobrir. Tu ens vas donar la humanitat, el sentit de l’humor i la sapiència de tota una generació. Tu ens vas descobrir, Galindo.

 Quan li vaig preguntar a la Rosa amb prudència si li semblava bé que et truqués per estar a 'Crónicas...', va ser taxativa: “Ja l’estàs trucant”.

-Galindo, vull fer-te una proposta de feina per a la tele.

-¿A quina hora és el programa?

-A la nit.

-¡Ah!, llavors sí.

Noctàmbul, frugal i entusiasta de la teva gent i de la vida. El país va quedar fascinat per la teva forma de ser i d’estar. Gràcies sempre, Galindo. Mil petons a la teva gent més pròxima. Petons a tots els marcians.

Temes: Xavier Sardà