Anar al contingut

Anàlisi

Preparant-se per ser Duran Lleida

Preparant-se per ser Duran Lleida

Jordi Mercader

En cas de materialitzar-se, el retorn de Mas a la política serà per fer justícia involuntària a l'exlíder de Unió

Artur Mas és el malabarista que va portar l’Estatut del 2005 a xocar contra les roques gràcies al pacte amb José Luis Rodríguez Zapatero, brandint tots dos l’espantall d’un PP desencadenat en el seu tot per la pàtria. En el dia d’avui, és fàcil imaginar-se’l ratllant cada matí al calendari un dia dels que li resten per tornar, com qui marcava les guàrdies pendents per acabar la mili, tot i que ell no la va fer, sinó les milícies, privilegi per a universitaris amb ganes d’exercir d’alferes. La seva conversió a l’independentisme va sorprendre el sector empresarial que el va recolzar i ara potser no ho faria, però Mas s’ha posat en marxa, enviant missatges a Ferraz i Moncloa per sondejar la seva predisposició al retorn d’un negociador nat, premiat per una inhabilitació.

Les revelacions de Duran Lleida, el seu antic soci i rival a CiU, poden enfosquir les perspectives per a la seva tornada a la primera fila de la política, de la qual va ser expulsat per la CUP a principis del 2016. Mas va fracassar el 2012 en la seva pretensió de convertir-se en el nou Macià, veient-se obligat a governar amb el recolzament d’ERC, els seus adversaris de sempre que el van sotmetre a la tortura de doble joc protagonitzat per Oriol Junqueras, com a soci de govern i líder de l’oposició. En aquella etapa, el declivi de Mas va resultar imparable com a governant, igual com l’enterrament de la vella CDC pujolista a causa del degoteig de noves sospites de corrupció d’un cert 3%. El llavors president de la Generalitat ho va apostar tot al 9-N i va perdre, perquè només va ser una festa de la democràcia, malgrat haver sigut presentat el decret de convocatòria amb la pompa d’un referèndum d’independència del qual va recular ben aviat per la pressió de l’Estat.

En aquell context, no és estrany que Mas no pogués garantir el recolzament dels independentistes, els seus nous companys de viatge, a cap proposta pactada amb Mariano Rajoy a través de Duran Lleida, el seu amic adversari. De fet, ni tan sols obtindria l’aplaudiment d’ERC per a la seva mobilització sobiranista del 9-N. La debilitat del president de la Generalitat era tan manifesta com evident era la seva aposta per l’independentisme després d’abandonar precipitadament la zona de confort del pactisme tradicional dels convergents, en plena ofensiva de retallades socials per frenar la crisi i després del cop de porta a la improvisació del pacte fiscal.

Identificar una proposta constitucional d’aprofundiment de l’autogovern amb el mínim d’ambició nacional per poder ser votada pels catalans és el sant greal del reformisme català i espanyol; ho era quan Duran Lleida es passejava pels palaus i els hotels del poder de Madrid i ho continua sent en aquest període d’incertesa electoral i judicial. Mas no ho va poder assumir llavors pels efectes recents de la seva conversió al sobiranisme; però és molt probable que, en cas de materialitzar-se, el seu retorn a la política sigui per fer justícia involuntària a Duran Lleida i a tots els que van vaticinar el fracàs del procés.