Anar al contingut

L'estratègia davant l'ofensiva masclista

¿Contribuïm a la legitimació de la ultradreta?

¿Contribuïm a la legitimació de la ultradreta?

Gemma Altell

Amb les rèpliques als seus embats masclistes, la ultradreta aconsegueix posar de nou a l'agenda social temes ja tancats per consensuats

Fa uns dies es van incendiar les xarxes a partir de la proposta de Vox a Andalusia: demanaven els noms de les persones que treballen a la Junta andalusa en l’abordatge de la violència de gènere amb l’evident finalitat de realitzar una “purga” ideològica. Interpreten doncs, que si ets feminista, la teva capacitat professional en relació amb la valoració de la violència de gènere està minvada. Automàticament les xarxes van reaccionar: les persones amb una mínima sensibilitat respecte a aquesta qüestió van mostrar la seva oposició. Es considerin feministes o no. Més concretament s’impulsa la campanya: 'Jo treballo contra la violència de gènere' amb elhashtag  #ApuntaMiNombreVoX, a la qual jo, entre moltíssimes companyes i companys, m’hi he afegit.

Vox dona coartada al PP i Ciutadans per radicalitzar els seus discursos i aparèixer com no ideològics i, alhora, mostrar-se com a moderats

Tot això és una reacció lògica i desitjable davant aquest avenç imparable de la ultradreta que fa perillar els nostres drets de ciutadania i, molt especialment, els de les dones i altres persones del col·lectiu LGTBI. No obstant, no puc evitar preguntar-me fins a quin punt, sense voler, els seguim el joc amb les nostres reaccions. Al respondre als seus embats, ¿els legitimem com un interlocutor vàlid? Em sembla important reflexionar sobre la legitimació que els oferim quan considerem que les seves propostes han de ser rebatudes.

La temptació és gran i la por de tornar a altres temps és, si fos possible, encara pitjor, però no podem oblidar que el que estan plantejant és il·legal. No hi cap dins la legislació espanyola actual. Per tant, “lluitar-hi” en els mitjans de comunicació pot transmetre, en si mateix, el missatge d’una necessitat de lluita per parar el que en definitiva és un despropòsit com és aquesta caça de bruixes.

És cert que el sistema judicial espanyol està molt injuriat en els últims temps i raons no en falten, però també ho és que existeixen uns consensos socials intocables i l’abordatge de la violència de gènere n’és en aquest país. Queda molt camí per recórrer a davant i hi ha discrepàncies polítiques profundes sobre la rellevància social i, per tant, la pressupostària que hauria de tenir la violència, però fins fa uns mesos no hi havia qüestionament de les diferents lleis de violència de gènere ni dels diferents col·lectius professionals que les desplegaven. Vox ha introduït una falla social en el nostre sistema. La majoria de les seves propostes no són legals ni legítimes i responen a una minoria social fins i tot a Andalusia on –n’estic segura–, molt@s dels seus votants s’han quedat perplex@s al conèixer més en profunditat el seu ideari.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Desgraciadament, i a través de propostes esperpèntiques, el que sí que aconsegueix Vox és posar a l’agenda de nou temes tancats per consensuats. El soroll mediàtic ens obliga a tornar a argumentar –com si fos necessari defensar-ho– les llibertats més fonamentals. Per exemple, pretendre que les professionals que no es declarin feministes són més objectives per avaluar la violència de gènere; com si no ser feminista no fos una ideologia també; com quan algú diu que és apolític i amb això pretén no tenir ideologia. La ideologia sempre opera en nosaltres perquè la neutralitat no existeix. En tot cas el feminisme s’ha dotat d’un corpus de coneixement teòric tan vàlid o més que qualsevol altra anàlisi social, política o econòmica.

El gran perill

En la línia de “jugar” amb l’aparent neutralitat ideològica davant d’alguns temes és on arrela el que sí que em sembla especialment preocupant i on hem de posar el focus: la deriva discursiva ultradretana del PP i Ciutadans a l’ombra del relat de Vox. Aquí arrela el gran perill. Poden ser forces molt importants –sumades– en termes quantitatius en les pròximes eleccions i estan aprofitant aquest nou qüestionament dels consensos per radicalitzar els seus discursos i, alhora, aparèixer com no ideològics. Vox els dona coartada. Tenir a algú més a la dreta els facilita mostrar-se com moderats, racionals, solvents...

Una vegada més és en aquest punt on ens trobem amb aquest masclisme camaleònic que, aconseguint centrar la nostra atenció en els radicals de Vox, emergeix donant la imatge d’una dreta moderada. Aquesta és la nova cara patriarcal: moderació, racionalitat i solvència. Una vegada més l’estereotip de la masculinitat tradicional. Es defineixen, també una vegada més, com l’oposat a l’emocionalitat, la desmesura i la impredictibilitat com característiques associades a l’estereotip femení tan injuriat en aquest món nostre.