Anar al contingut

Al contraatac

Sánchez, Iglesias, Puigdemont i Junqueras

FERRAN SENDRA

Sánchez, Iglesias, Puigdemont i Junqueras

Xavier Sardà

Si el socialista García-Page li diu a Sánchez que «sota cap concepte» acceptarà una negociació entre l'Estat i la Generalitat sobre finançament, és que alguna cosa falla. Si Junqueras i Puigdemont es detesten, és que alguna cosa falla

Giner de los Rios, el creador i director de la memorable Institució Lliure d’Ensenyament, va aprendre d’un camperol aquesta frase: “Senyor Francisco, tot ho sabem entre tots”. Així de senzill i de cert.

Abans a la tele i per la ràdio, feien classes de gimnàstica. El públic imitava el que feia la monitora davant les càmeres: braços en creu, braços en alt, intentar tocar-se la punta dels peus amb els dits sense doblegar els genolls... Era molt aviat i la gent, en pijama o roba interior, seguia al peu de la lletra les instruccions de la senyoreta instructora. Crec que ja no es dona gimnàstica per la tele. No ho sé.

El que si que emeten encara és la Santa Missa a diverses televisions. Gimnàstica espiritual. La gent mira la tele i practica les oracions i pensa que el seu déu és l’únic veritable. Després han de seguir unes regles de comportament per arribar a la vida eterna.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

M’interessa la idea que algú ens digui per la tele o per la ràdio el que hem de fer, dir, pensar i sentir. Imagino el públic exercitant el seu criteri: “un, dos, un, dos, a dalt, a baix i procés”.  Imagino l’oient i els telespectadors, vigoritzant les seves opinions: “Gir a la dreta i braços en creu”.

A d’altres els veig en calçotets i calces: “Flexió de genolls i puny esquerre en alt... si es pot”, o “peus junts i braços sociates, en posició de la flor del vot”. Necessitem que ens donin la pauta i després ja cadascú decideix quin és el seu criteri arrendat. Una vegada acomodats en la creença, simulem que és la pròpia. Després la nostra llibertat queda pertinent i còmodament limitada per les nostres suposades preferències. Senyor Francisco: “Tot ho sabem entre tots”.

Imagino aquella senyoreta gimnasta, exercitant-nos cada matí: “A veure si podem avui, durant deu minuts, no sentir cap animadversió contra ningú. Vinga... imagineu que els que pensen el contrari que vosaltres tenen una mínima part de raó. Un, dos, un dos... així. Ja sé que és difícil. Continueu intentant-ho. Ara imagineu els que senten el contrari que vosaltres. Penseu que també estan en el seu dret. Tres, quatre, tres quatre. Vinga”.

No estaria malament posar-se al lloc dels altres. Però si Rufián li nega la salutació a Santi Vila en el judici del procés, és que alguna cosa falla. Si el socialista Emiliano García-Page li diu a Sánchez que “sota cap concepte” acceptarà una negociació entre l’Estat i la Generalitat sobre finançament, és que alguna cosa falla. Si Junqueras i Puigdemont es detesten, és que alguna cosa falla. Si Iglesias i Errejón no es parlen, és que alguna cosa falla.

En definitiva, que, per comprendre els altres, els altres s’haurien d’avenir. ¿Qui comença? Senyor Francisco, entre tots potser no sabem pràcticament res.