Anar al contingut

Revisió al judici

¿Un tuit és un mitjà de prova?

¿Un tuit és un mitjà de prova?

Jordi Nieva Fenoll

Una cosa tan greu com una acusació penal hauria d'estar sustentada per evidències bastant més contundents que un tuit, que no acostuma a superar el terreny de la conjectura sobre les reals intencions d'un subjecte

En diverses ocasions del procés contra els líders independentistes, la fiscalia sobretot ha portat a col·lació alguns tuits realitzats pels acusats. No és la primera vegada que un tuit apareix en una sala de justícia, com sabran alguns tuitaires que, de vegades lamentablement, han sigut portats davant un tribunal per delictes d’odi o d’enaltiment del terrorisme. Per tant, no té res de particular que els jutges entrin en contacte amb aquests tuits. Formen part de la realitat i precisament el procés judicial serveix per portar aquesta realitat davant els jutges.

En el cas que ens ocupa, el que intenten els fiscals és revelar les intencions o voluntat interna dels acusats durant els dies previs al 27 d’octubre del 2017. La tesi de la fiscalia no ha canviat des de les seves querelles del 30 d’octubre del 2017. En síntesi, entén comesa una rebel·lió per haver-se activat l’aprovació de normes per possibilitar la celebració d’un referèndum, per haver desatès els mandats del Tribunal Constitucional suspenent o anul·lant aquestes normes i per haver tingut lloc alguns incidents de baixa intensitat amb les forces de l’ordre sobretot el dia del referèndum i en la jornada del 20 de setembre. També es va fer referència a les mobilitzacions massives com a tendents a crear un estat intimidatori davant les institucions de l’Estat, que, pel gran nombre de manifestants, es veurien forçades a doblegar la seva autoritat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Amb independència de la seva discutible versemblança i la seva molt problemàtica qualificació delictiva, tot aquest relat és el que estem veient repetit una vegada i una altra per la fiscalia en els seus interrogatoris. En les seves preguntes proven d’establir la participació dels acusats en aquest relat com a part d’una mateixa acció delictiva. I, com que alguns d’aquests fets són més una conjectura que un indici, se serveixen dels tuits per demostrar la connivència dels acusats amb les accions que conformen el relat referit. És a dir, la intencionalitat en la suposada comissió del delicte de rebel·lió.

Un text retòricament cridaner

No obstant, aquesta manera de procedir té riscos molt importants. En primer lloc, pot revelar una alarmant deficiència probatòria, perquè un tuit poques vegades és un acte reflexiu en el qual s’avaluen totes les seves conseqüències. A més, el seu text intenta ser retòricament cridaner en un espai molt limitat, que admet poques matisacions. És llibertat d’expressió en estat pur, que es veuria coartada si cada vegada que escriguéssim un tuit haguéssim d’estar pensant en totes les seves possibles –i extremes– interpretacions penals. Deixaria d’existir la llibertat d’expressió, precisament perquè una de les bases essencials de la democràcia és poder parlar, especialment de política, sense sentir por de ser perseguit per fer-ho.

Per això, una cosa tan greu com una acusació penal hauria d’estar sustentada per evidències bastant més contundents. Un tuit no acostuma a superar el terreny de la conjectura sobre les reals intencions d’un subjecte.