ANÀLISI

¿Nacionalisme disfressat o al descobert?

Del 'centre' de l'espectre polític sorgeix el malson més gran de Netanyahu i l'esperança a què els israelians liberals s'aferraran

Es llegeix en minuts
¿Nacionalisme disfressat o al descobert?

Kacper Pempel

Benjamin Netanyahu ho ha tornat a fer. Ha demostrat que és un estrateg brillant, capaç de fer que sorgeixin del seu barret de copa actors que vam creure extints. Tot amb tal de sortir victoriós del plebiscit que ell mateix va idear. Tot i que corri el risc de posar en dubte la imatge de país liberal que el seu país té entre gran part de la comunitat internacional.

Bibi es va comprometre a reeditar coalició de govern i, si ho fa, comptarà amb convidats d’excepció: els hereus d’una formació que obertament recolzava, entre altres mesures per avançar cap a una teocràcia jueva, l’expulsió de palestins. Al si de l’anterior Govern ja es van murmurar propòsits similars sobre transferència de població o denegació de ciutadania.

El cert és que el sistema institucional i legal israelià està basat en la discriminació de facto i de iure entre jueus nacionals– i no jueus –ciutadans o simples residents–. Fa uns dies, la família Sabbagh va ser expulsada de casa seva a Jerusalén perquè aquesta fos retornada a la família jueva que l’havia perdut el 1948. La ironia és que els Sabbagh van ser també expulsats el 1948 de la seva anterior residència a Haifa, on la llei els prohibeix tornar.

La família va ser expulsada durant la Nakba, la mateixa que la llei israeliana també els prohibeix commemorar. Almenys ells van tenir la sort de convertir-se en desplaçats interns, mentre que més de 5 milions de refugiats palestins deambulen pel planeta sense haver si més no visitat la seva pàtria. Són conscients que un Estat jueu exigeix una majoria demogràfica jueva, que l’Israel que coneixem mai els permetrà exercir el seu dret de retorn reconegut peldret internacional.

Compatibilitats

Et pot interesar

L’evolució de què la societat israeliana ha sigut testimoni aquests últims mesos afecta més la forma que el fons. S’han destapat tabús abans sacrosants. La formació Likud ja no amaga que l’annexió de territoris a Cisjordània és una realitat futurible. Els seus socis en l’extrema dreta fa anys que demanen que Israel estengui per la via formal la seva sobirania a Judea i Samària. La llei de l’Estat nació jueu aprovada l’estiu passat va representar, igual com el mateix Netanyahu, més un símptoma que el diagnòstic, i enfronta els socis d’Israel a una pregunta que fa dècades que defugen: ¿Com de compatible és l’ideal democràtic amb un Estat jueu?

Del centre de l’espectre polític ha sorgit el malson més gran de Netanyahu, i l’esperança a què els israelians liberals s’aferraran. No així els palestins. Bobby Gantz va fer els primers passos de la seva campanya electoral erigint-se com a líder de la mà dura contra Gaza. Yair Lapid parla de construir un gran mur i perdre de vista els palestins. Res indicava que la campanya portaria novetats al front palestino-israelià. En aquella terra maleïda, no obstant, l’absència de novetats sol anar de la mà de la perpetuació d’un statu quo ignominiós per a un poble que porta més de 70 anys sense rebre bones notícies.